L'Ana, en Jaume i la Nagore, una família voluntària

Parlem amb l’Ana, en Jaume i la Nagore, part de la família Gené Olaciregui, que són, o han estat, voluntaris i voluntàries a Sant Joan de Déu Serveis Socials. Ens expliquen com el voluntariat és per a la família més que una activitat, és una forma de vida, quelcom integrat en la seva identitat.

L’Ana va començar a fer voluntariat a l’Hospital materno infantil de SJD fa 24 anys, i des de fa 4, és també voluntària al CRI La Llavor de SJD Serveis Socials. En Jaume porta al voltant de 13 anys a l’Obra Social de SJD i uns 9 a SJD Serveis Socials. La seva filla, la Nagore, va iniciar el voluntariat a l’Hospital quan era una adolescent i anys més tard va començar a SJD Serveis Socials, concretament al CRI Creu dels Molers, on va estar aproximadament dos anys i, posteriorment, al CRI Hort de la Vila.

Què és per vosaltres el voluntariat?

[Ana] Per a mi el voluntariat és assumir un compromís de donar un estona del meu temps lliure per ajudar i acompanyar les persones més necessitades. I penso que el més important d'això no és el que faig sinó per què ho faig.

[Jaume] Jo el voluntariat l'entenc com que sóc una persona afortunada. He nascut en un lloc bo, tinc una família, he tingut uns estudis, tinc uns recursos... i amb això sóc molt afortunat. Llavors, poder donar una mica, o el que faci falta, d'aquestes coses que gaudeixo, als altres, que potser per mala sort o perquè la vida els ha portat aquí no ho tenen, em sembla un acte de justícia.

[Nagore] Per mi el voluntariat és un mix de les dues coses que han descrit els meus pares. És una activitat que m'han transmès i ho visc tal com ells ho han descrit. Un acte de generositat als altres.

Quina és la vostra manera de fer voluntariat?

[Ana] A veure, el primer de tot és que ha de ser molt altruista. És donar el teu temps i després penso que la base és que sóc una persona molt solidària. M'agrada donar molt afecte i, dins del que puc, donar amor i esperança davant una persona vulnerable.

Com vau començar a fer voluntariat?

[Jaume] Quan em vaig prejubilar vaig considerar que era un bon moment per començar a fer voluntariat. I com que l'Ana ja portava uns anys a Sant Joan de Déu, a l'Hospital Matern, em va semblar que estava bé i em va donar la facilitat per poder contactar amb les persones que s'encarregaven del tema i poder-me incorporar a fer el voluntariat. Diguem que va ser un contagi per part seva. De veure el bé i el feliç que es trobava i poder-me apuntar jo també.

[Ana] Jo vaig començar a l'hospital perquè tenia una amiga del col·legi que era voluntària de l'Hospital. Ella sempre en parlava i em vaig enganxar d'alguna manera. Aleshores es quan vaig decidir que havia de començar a l'Hospital a fer voluntariat, estar amb les famílies, ajudar els nens, a jugar, acompanyar... I així vaig començar.

Com viviu el voluntariat a casa?

[Ana] A casa hem volgut des de sempre impartir uns valors als nostres fills. I sobretot que veiessin que la seva realitat no era la realitat que tenien totes les persones. Que hi havia persones amb moltes dificultats familiars, socials, i que s'havien d'ajudar i donar suport. I això va ser el principal que vam voler transmetre'ls.

[Jaume] Sí, per nosaltres el voluntariat forma part d'una forma de vida, no d'un estil de vida. És a dir, no pots considerar-te, per molts estudis que tinguis, i per moltes posicions professionals, i per molts càrrecs... no pots considerar-te ni millor ni pitjor que els altres, ni superior als altres, ni molt menys. És a dir, és un tema de valors: tots som iguals i tots mereixem més o menys el mateix. Llavors, entendre això, aquest principi d'igualtat i de respecte, sobretot de respecte cap als altres, em sembla un tema fonamental. Fonamental per anar per la vida, per circular per la vida, per moure’t per la vida. Poder tenir aquesta actitud de respecte i d'estima cap a les altres persones. Les coneguis o no les coneguis.

[Ana] I crec que ho seguim fent perquè ara parlem als nostres nets del nostre voluntariat. Els hi expliquem d'una manera que ells ho puguin entendre, però ells són perfectament conscients del que estem fent.

[Nagore] Sobre com els meus pares ens han transmès el valor del voluntariat tant al meu germà com a mi... realment han fet una tasca molt ben feta, perquè a casa el voluntariat, tant el meu germà com jo, el vam viure com una activitat més dins de la nostra educació i aprenentatge. Crec que en cap moment els meus pares ens van obligar, sí ens van incentivar, però no ens van obligar. I quan a algú no se l'obliga i li surt de manera voluntària, és que el valor que li estan transmetent és el correcte. I crec que tant el meu germà com jo, que actualment no fem cap activitat voluntària, tenim molt bons records i ho recordem com una cosa maca que en algun moment de la nostra vida ens agradaria retrobar.

[Jaume] Ser voluntari requereix ser conscient que tens una obligació però que no et demana que hagis de fer un sacrifici ni un esforç. Al final, fas una cosa que t'agrada i que et reconforta.

Què us aporta el voluntariat a nivell personal?

[Jaume] El voluntariat, personalment, m'aporta, primer, estar conforme i tranquil amb mi mateix, però, a més a més, també em porta satisfacció. Vaig estar llegint una vegada que “el voluntariat és un acte d'egoisme” i també afegia, “però, benvingut sigui aquest egoisme”. I crec que és això. Fer voluntariat t'aporta, com a mínim, el mateix que tu estàs donant, per descomptat d'aquí cap amunt, molt més. És una satisfacció personal molt gran.

[Ana] Comparteixo el que diu el Jaume perquè és això. Primer, és una satisfacció molt important, tot el que puguis donar; i, sobretot, veure l'agraïment que té cap a nosaltres la persona que el rep, és d’un valor incalculable. I això és una satisfacció molt, molt important. No té preu.

[Nagore] A mi, personalment, el voluntariat m’ha aportat en les diferents experiències que he viscut, tant a l'hospital com a Serveis Socials, la importància de relativitzar els nostres problemes. Quan ets jove et penses que els teus problemes, com no poder sortir un divendres, és el més important i el més greu, i t'adones que això, comparat amb els problemes reals que té la gent, no són res. Aleshores, crec que, des d'un punt de vista més adolescent, juvenil, relativitzar els problemes ha sigut una cosa que m'ha costat poc gràcies a fer voluntariat des de ben jove. I a mesura que m'he anat fent gran i he anat madurant i he anat aprenent a relativitzar aquests problemes, m'ha aportat també poder empatitzar molt amb les persones independentment del problema que tingui endavant i, sobretot, m'ha ajudat molt a no jutjar i a no tenir prejudicis de les persones, perquè a vegades, de qui menys t’ho esperes, és de qui més pots aprendre.