Noe Terrasa i Thaïs Sánchez, professionals de la FAADA

Entrevistem la Noe Terrasa i la Thaïs Sánchez de la FAADA, la Fundació per a l’Assessorament i l’Acció en Defensa dels Animals, per conèixer més del projecte “Millors Amics”. Amb ell treballen perquè les persones en situació de vulnerabilitat puguin viure amb els seus animals de companyia i puguin tenir accés als mateixos serveis i drets. 

Com va sorgir la idea del projecte ‘Millors amics’?  

Noe: La idea del projecte va començar a finals del 2016, arran d'una beca d'investigació que ens van donar. Vam escollir el tema de les persones que estaven a carrer amb animals, quina era la seva realitat quan anaven acompanyats d'animals. El que vam veure és que no hi havia normativa de cap mena que prohibís l'accés [a centres per a persones sense llar] a aquestes persones acompanyades d'animals, i llavors aquí vam començar a parlar amb totes les entitats i amb l'Ajuntament per començar a treballar una mica en xarxa, i bàsicament el que vam fer va ser recollir dades, veure quants casos hi havia en aquesta situació, i a partir d'aquí vam començar a treballar. 

Thaïs: El fet que el programa hagi funcionat al llarg de tots aquests anys va fer que el Ministerio de Derechos Sociales apostés pel programa i ens atorgués una subvenció per poder gestionar casos, sempre des de serveis socials municipals. O sigui, qualsevol servei social municipal de qualsevol lloc d'Espanya pot fer una sol·licitud dels seus usuaris, que convisquin amb animals, per gestionar els casos, però també d'atenció veterinària. En aquest programa hi entra qualsevol persona en situació de vulnerabilitat, però les preferents són les persones que estan en situació de sense sostre. Llavors, una de les coses que estem fent és traslladar tota l'experiència de Barcelona a altres ciutats i a altres ajuntaments. L'experiència que tenim aquí és ja molt àmplia i molt positiva; tot això fa que vagi com avalat i ens està sent molt més fàcil d'implantar en altres llocs.  

Quines van ser les dades que vau recollir?  

N: El que vam veure, a través de la nit del recompte al 2017, és que hi havia unes 70 persones en situació de sense llar amb animals; fet que va fer que tinguéssim una ruta per començar a treballar, tenint una idea més o menys dels casos que hi havia. N'hi havia més, perquè la nit del recompte feia una aproximació, però aquesta dada ens va donar una mica la percepció real dels problemes que podríem arribar a tenir a l'hora d'ubicar tots els casos, i amb això vam començar a treballar amb totes les ONG i l'Ajuntament, i fins el dia d'avui.  

Com funciona exactament el programa? 

N: Ens activem quan ens fan la derivació des de serveis socials, per tant, el que hem de fer és coordinar-los amb la treballadora, amb la família i el seu veterinari. Parlem amb les referents, gestionem les casuístiques més complicades. Nosaltres donem les eines a les treballadores perquè sàpiguen gestionar casos de famílies multi espècies i de com resoldre a nivell d'Ajuntament, a nivell tècnic i legal qualsevol problema que es detecti, i també perquè recullin les dades perquè puguem saber de quantes famílies estem parlant. Les dades diuen que la majoria de llars a Espanya conviuen amb animals. Hi ha més animals que menors de 8 anys. 

Actualment, quantes persones amb animals esteu acompanyant en aquest procés?  

N: Dins del programa, arrel de totes aquestes recollides dades, i mitjançant els serveis socials municipals, l'Oficina de Protecció Animal i nosaltres, tenim unes llistes molt exactes. Hi havia uns 150 casos detectats de persones amb animal al carrer. Des del 2017 ja entren en centres privats, i el 2022 l'Ajuntament va permetre l'accés també als recursos públics, com és el cas de Sant Joan de Déu Serveis Socials, i s'han absorbit la gran majoria d'aquests casos. D'aquests 150, tenim casos o molt cronificats o nous, que són uns 30 en situació de carrer amb animals. Inclús aquests ja estan atesos, i tota la resta estan entrant de manera normalitzada als recursos que ja permeten l’entrada a animals. 

Amb Sant Joan de Déu Serveis Socials tenim diferents programes: els centres residencials, on tenim 3 persones amb animals, i Housing First, on hi ha uns 10.  

Com ha estat l’experiència als centres? 

N: Quan un centre no ha rebut mai la presència d'un animal, impressiona una mica com anirà, com anirà amb les altres persones... Un cop feta la primera entrada, es normalitza tot moltíssim. Hi ha uns protocols d'accés que prepara el propi Ajuntament, després nosaltres fem un seguiment, i també fem un acompanyament el primer dia. L'animal entra amb un certificat higiènic sanitari, amb una sèrie de passos que s'han de fer, si és un GPP amb tota la documentació... És fa tot de manera impecable perquè pugui entrar correctament en el recurs. A més, tenen acompanyament pràcticament sempre, ens coordinem amb les referents, per si mai hi ha res: una demanda d'urgència, de material o dubtes. Qualsevol cosa que pugui passar dins del recurs, ens poden contactar i nosaltres fem aquest acompanyament. 

Això ha fet que amb els anys hagi estat molt fàcil treballar amb els centres, perquè estan acompanyats constantment i quan detectem un mínim problema intervenim, tot i que no hi ha hagut mai en tot aquest temps un problema greu a cap recurs. S'ha fet molt bona coordinació entre els centres, els referents, la persona, el gos i nosaltres. En realitat està anant molt bé.  

El seguiment també el fem amb les persones directament. La rebuda depèn del moment. Pot haver-hi perfils que són una mica més complicats i depèn del moment que estiguin vivint. La coordinació amb les persones referents de serveis socials per portar el cas fa que el procediment sigui molt més fàcil. El que es busca és que sigui un èxit i que no hi hagi cap problema per no tornar enrere. 

Quin canvi heu notat des que els centres per a persones sense llar accepten l’entrada a persones amb els seus animals? 

N: Vam viure l'època en la qual només podíem fer l'acompanyament a nivell veterinari, perquè la primera fase del programa només podien accedir a recursos privats, que eren només centres de dia, com Assís o Arrels. Llavors, no podíem oferir gaire més. Avui en dia, saber que entren en el circuit normalitzat en el qual són una persona més, independentment de que vagin amb un animal o no, doncs nosaltres vèiem, bàsicament, una buidada molt important dels casos que teníem a carrer. 

Veieu algun aspecte significatiu en la relació entre una persona en una situació sense llar i el seu animal, i persones que estiguin en altres situacions?  

N: Sí. Nosaltres vam fer un estudi amb la UAB i la Càtedra Affinity el 2022, en la qual vam entrevistar totes les persones que estaven en aquesta situació [sense llar] que convivien amb animals. Les dades eren bastant potents. Vam detectar que aquestes persones tenien 1,4 individus de xarxa social, de les quals, un era el gos. Per tant, tenien una xarxa de 0,4 individus humans, que no eren membres de la seva família consanguínia ni famílies normatives. També aquest estudi va ser una empenta molt important per poder començar a treballar aquestes entrades de manera una mica urgent.  

T: Després, l'estudi ha entrat en altres fases, que és amb col·lectius que no són simplement persones que estan en situació de carrer, sinó amb persones amb vulnerabilitat general, i després una tercera i una quarta fase amb persones víctimes de violència i persones grans. Aquesta tercera i quarta fase s'estan investigant. Les dades de la segona, que és més a nivell general, ja ha sortit publicada. El que ha sortit és que les xarxes eren variades, que no depenien de la vulnerabilitat de la persona, en aquest cas. És a dir, que podies tenir molta xarxa, com no tenir una xarxa, però considerar el teu animal família, independentment de la xarxa que tinguessis, i que no substituïen els vincles amb humans. És a dir, aquest vincle sumava, no substituïa. 

Recordeu alguna situació o vivència que us hagi marcat? 

T: El cas de la L. ens agrada molt. Va ser el primer GPP que va entrar en un recurs públic. Va ser a La Llavor de Sant Joan de Déu Serveis Socials: el primer GPP d'Espanya, i creiem que d'Europa, i creiem que del món. I llavors, clar, el primer gos que va entrar a La Llavor va ser un gos potencialment perillós, que ens va costar molt, perquè, a més, també veníem de l'època del Covid, i hi ha documentació extra, més discriminació, més reticència, i llavors, va costar molt que s'acceptés tota aquesta entrada a recursos públics. 

Va entrar a un centre amb diferents perfils de dones, i es va haver d'ajustar, perquè a tothom li agraden els gossos. El centre ho ha fet molt bé, la L. també ha posat molt de la seva part, i sobretot el gos, que és un encant. I la veritat és que ens agrada molt aquest exemple, perquè la L. va poder formar-se, ja va començar a treballar quan estava a La Llavor, però és que ja ha sortit del centre, i ara viu de forma independent, amb el gos.