Acompanyant a imaginar futurs

Segurament trobaríem consens entre professionals de la psicologia que, si tinguessin la (mala) fortuna de poder observar la vida dels seus “pacients” entre els 0 i 3 anys de vida, podrien entendre més fàcilment alguns processos vitals i aspectes de la seva vida adulta. També, si tots i totes pensem en quina persona vam tenir de referència per prendre decisions importants o qui va ser important per prendre decisions quan nosaltres no podíem fer-ho, a molts i moltes ens vindria algun familiar al cap. M’atreviria a afinar més, segurament seria la mare. Almenys per jo. 

Entre el naixement i la postadolescència/ joventut, hem cremat un seguit d’etapes que poden donar algunes respostes a qui som o com ens posicionem davant la vida. El fet d’haver tingut referents familiars positius, segurs, que ens hagin ajudat a cremar aquestes etapes, és un element que també pot donar resposta a qui som avui.

Aquest pensament l’hauríem de tenir incorporat tots i totes les que acompanyem persones que, malauradament, necessiten un estaló en format d’acompanyament residencial i social en algun moment de la seva vida. I si, a més, acompanyem a joves amb edats entre els 16 i 29 anys, en un moment vital de molts interrogants, sense referents familiars prop seu, hem de ser capaços de tenir la nostra banda sonora professional força afinada. 

En els programes d’atenció a joves hem d’intentar ser aquest estaló en aquests processos d’emancipació dels joves que, per circumstàncies vàries, no disposen d’una xarxa familiar, econòmica o social que els pot sostenir en un moment vital, entre els 16 i els 29 anys, on hi ha elements en joc característics, no en exclusivitat, que són de vital importància: elements maduratius, d’identitat, de necessitat de presència de referents segurs adults, d’autoconeixement, presa de decisions, adquisició de responsabilitats, coneixement del context que els envolta, etc. 

Davant de totes aquestes característiques que conflueixen en uns moments concrets del nostre procés vital entenem que, per als joves que acompanyem, és cabdal donar seguretat mitjançant informació clara sobre les estructures, normatives i protocols en què ens movem. I sí, és tan poc agradable com molt necessari delimitar, ajudar a posar estructura, sempre amb una mirada educativa, no punitivista.

Aquesta mirada ha d’anar de bracet amb l’escolta de les seves propostes, disconformitats, amb una presència constant i necessària que s’hauria d’anar difuminant a mesura que s’avança en el procés d’autonomia i emancipació. Hem de permetre els errors, acompanyar-los, com a part del procés d’aprenentatge. 

Igualment, hem de practicar en la lectura i escolta de les necessitats dels joves segons les seves experiències de vida, ja que, seguint l’exposat al primer paràgraf, per ser equitatius i justos en la nostra intervenció cal entendre d’on ve el jove, quina trajectòria vital ha tingut, els referents familiars i la presència o absència d’aquests, procés migratori —origen, trànsit, arribada—, experiència de trajectòria de carrer, experiències potencialment traumàtiques, somnis, capacitats, hobbies, etc.

Tots aquests elements, i molts d’altres, s’han de tenir en compte a l’hora d’acompanyar. Aquests elements s’haurien de tenir en compte en qualsevol etapa vital d’una persona que acompanyem, però la importància es multiplica en etapes de joventut degut a la capacitat d’imaginar, la permeabilitat dels i les joves, la força que impregnen, la prevenció i l’ampli recorregut vital que tenen al davant. 

Els professionals que acompanyem joves tenim el repte de ser generadors de vincles segurs, de crear estructures de funcionament clares, amb límits, deixant espais pels errors com a procés d’aprenentatge, però també amb conseqüències educatives quan sigui necessari.

Hem de facilitar als joves l’elaboració d’una banda sonora que els sigui agradable en el seu entorn, que pugui ser compassada amb altres melodies vitals d’absències de referents, desarrelaments i falta de sentit de pertinença, etc. No desapareixeran les melodies malsonants del passat, tampoc hem de pretendre reemplaçar figures familiars, però sí que hem d’apostar per ser un nou instrument que faciliti que la banda sonora soni millor per a cada un d’aquests joves.  

Per facilitar-ho, és de vital importància recórrer a la comunitat, la incursió dins espais normalitzats, no segregats, per part dels joves, de mapejar territoris amb espais on siguin agents actius, on les seves capacitats estiguin posades a disposició dels veïns i veïnes. El context polític, d’habitatge, ideològic, etc. no és favorable per xerrar d’emancipació juvenil, del dret a migrar, de la diversitat cultural com a riquesa, en el sentit ampli de la paraula, però com deien l’altre dia a una formació, “s’ha de militar en l’esperança” i intentar facilitar als al·lots i al·lotes totes aquelles eines que puguin facilitar-los un futur amb un projecte vital que s’aproximi el màxim amb què ells i elles hagin pogut imaginar-se.

Aquest article ha estat publicat a Social.cat amb data 12/06/2026