Asun Romero, voluntària

"Per a mi el voluntariat és una necessitat inconscient. No sento que faig un bé, simplement participo d’un procés".

L’Asun Romero és voluntària del CRI Hort de la Vila des de 2013, i veterinària de formació. Es dedica a la recerca mèdica.
A SJD Servei Socials va impulsar el taller d’Artteràpia i actualment porta el taller de restauració de mobles.

Com va començar la idea de fer Artteràpia? 
Inicialment es feia un taller de pintura. El taller era un lloc de trobada. Al principi venia molta gent, es feien pintures amb diferents tècniques: acrílic, carbonet, colors... Hi havia gent que en sabia més, d’altres que menys... però era maco perquè era un lloc on ens trobàvem. 
Sí que és cert que hi havia gent que era molt potent. Es feien exposicions que eren molt xules i es venien els quadres dels residents. Realment recordo dues persones, el Juan i el Miroslav, que eren una passada, tenien molta sensibilitat. De fet, crec recordar que algun d’ells era pintor de brotxa fina, però passaven per situacions molt difícils... l’estona que compartíem al taller els hi servia i els hi anava molt bé. I a mi també.

Com has viscut la pandèmia com a voluntària?
Doncs sincerament amb un poc de tristesa.

I com ha sigut la reincorporació al voluntariat?
Amb ganes! Durant la pandèmia no podíem venir de manera presencial però es van organitzar unes trobades els divendres virtualment. Ara, quan he tornat, em dona la sensació que molta de la gent que coneixia ja no està. M’he trobat gent que no coneixia i molta gent jove. 

Què suposa el taller per les persones que hi assisteixen?
La gent que està ara és perquè li agrada i realment està motivada. Venen a treballar. Sí que potser ve algú, entra, xerra una estona, i se’n va, però els que ho estan fent és perquè realment ho necessiten i ho volen fer. 

És una manera de canalitzar emocions?
Sí. De fet, en el meu cas, quan anava a classe de pintura vaig aprendre molt. Jo soc molt de que quan començo una cosa haig d’acabar-la, i el profe em deia: “tu ara pintes una finestra, no fa falta que l’acabis. Ja l’acabaràs. I si quan l’acabes no t’agrada, tornes a començar”. Llavors vaig aprendre a gestionar el meu temps i relaxar-me. Entendre que no tot s’ha d’acabar ja. Jo crec que a ells també els hi deu passar, també se senten acompanyats. És un taller on tots guanyem. 

Com veus el futur del taller de restauració?
Durant aquest trimestre es fa això, després pintura… No ho sé. Però la idea sobre la que es basa el taller és introduir el concepte de restaurar la persona en si, de que els hi serveixi com a punt de reflexió. L’Artteràpia és això. De fet, a nivell mèdic hi ha hospitals que utilitzen aquestes tècniques amb pacients amb dolor crònic. Suposo que la idea de fer aquest taller d’Artteràpia va començar així. 
Té molt de sentit dividir el taller en períodes i fer diverses manualitats, perquè si no la gent també es cansa. Ara l’objectiu és la restauració i quan acabem això farem una altra cosa. 

Com et neix la idea de fer voluntariat?
Quan la meva filla va començar a fer-se més independent, jo necessitava fer més coses. Jo visc a Sant Joan Despí i allà em vaig apuntar en un centre de dia de l’Ajuntament on necessitaven mans. És vocacional. Necessito fer alguna cosa. Quan em va entrevistar aquí em van fer la mateixa pregunta i vaig dir la típica frase de “vull ser solidària amb el món”... senzillament per a mi és ocupar el meu temps en estar aquí. És molt simple.

Que t’aporta?
Em dona tranquil·litat i sí que és cert que aprenc molt. Per exemple, amb tot el tema de la pandèmia m’he adonat que des de el punt de vista sanitari entenia el que estava passant, però com a persona el meu cervell no podia processar el que estava vivint. Em vaig adonar que, potser de manera una mica egoista, necessitava cuidar. Saber com estava la meva mare, cuidar de la meva filla... però també necessitava saber que es preocupaven de mi. Això em va fer pensar que el no poder venir aquí (al CRI Hort de la Vila) em creava un neguit. Aquí hem creat un espai on la gent que ve realment es troba molt a gust i ho necessita.

Què és per a tu el voluntariat?
El voluntariat és acompanyar.
A Sant Joan de Déu ens cuiden. El voluntari té pes, ens tracten com a un més. Participes de activitat de l’entitat. Fan moltes formacions i t’acompanyen també molt… Aquí veus que et respecten, que respecten el teu temps i que estan valorant molt la teva labor. Tu sents que ets important i encara t’involucren més. T’atrapa. Ens cuiden molt. Veig que puc ajudar dedicant un ratet i ficant il·lusió. Sento que per a mi el voluntariat és una necessitat inconscient. No sento que faig un bé, simplement participo d’un procés.