Michelle, participant al programa Futur&Co
Encara que no estic amb la meva família de sang, aquí tinc una família.
La Michelle és una jove de 23 anys que des de fa 4 està construint el seu futur a Espanya. Durant aquest temps ha viscut molta inestabilitat, fins que al setembre del 2022 entra al projecte Futur&Co on ha trobat la tranquil·litat per desenvolupar el seu projecte de vida pas a pas.
Mitjançant aquests entrevista la coneixem una mica més i descobrim com ha estat el seu camí i com veu el futur.
Què t'agrada fer?
En el meu temps lliure vaig al gimnàs i faig esport. També m'agrada viatjar i conèixer llocs, anar a pobles, ciutats… m'agrada molt conèixer pel turisme. També m'agrada cuinar.
A què et dediques?
Vaig fer un curs de cuina l'any passat i vaig fer les pràctiques allà mateix. Actualment estic estudiant català i anglès. Vull estudiar infermeria aquí i per això necessito el C1 de català. També estic treballant amb una senyora gran i dos bessons per a ajudar en les seves cures.
Sempre has volgut ser infermera?
Realment sempre he volgut ser metgessa. Al meu país no vaig tenir l'oportunitat perquè és molt cara la carrera, per la qual cosa vaig fer alguns cursos bàsics d'infermeria. Però quan vaig arribar aquí, vaig veure que era més fàcil fent-ho per passos (auxiliar, infermera…) i a poc a poc aconseguir el que vull ser.
Quant de temps portes a Futur&Co?
Porto des de setembre. Ara estic vivint amb unes noies i està bé, és còmode. Ens portem bé totes i cadascuna té el seu espai i la seva llibertat d'estar a casa. Som bastant independents i no estem gaire juntes a casa, però a vegades ens trobem pel pis i estem bé.
Quina era la teva situació abans d'entrar al projecte?
Jo vaig venir a Espanya des de Colòmbia amb els meus tiets, que em van rebre a casa seva. Després va arribar la pandèmia i vaig haver d'anar-me'n de casa seva. Vaig trobar feina en una fleca colombiana i feia de tot allà. En aquell moment anava tot relativament bé fins que m'acomiaden sense motiu. Clar, sense papers, sense que em paguin, sense ningú a qui acudir… Tot i tenir estalvis, que va ser amb el que vaig sobreviure, va ser molt difícil. Vaig acudir a Càritas i en aquell moment no hi havia cap llar disponible, però em van ajudar amb el menjar. Em van dir que intentés buscar un treball i, per mitjà de coneguts, vaig trobar el treball amb la senyora gran, però aquells diners no son un sou com a tal. Amb aquests diners vaig poder pagar el lloguer d'una habitació i cobrir despeses com el transport. Després vaig entrar a Formació i Treball i va aparèixer l'oportunitat de Futur&Co.
Què va ser el primer que vas notar quan vas entrar al teu actual pis?
La tranquil·litat, el no haver d'estar tant preocupada pel treball o el lloguer. Continuava buscant treball i era una gran angoixa. A vegades, per treballar, no pensava en el meu futur, en superar-me, estudiar, avançar. Estant aquí estic una mica més tranquil·la, encara que continuo treballant pels meus objectius
.
La teva família sap de la teva situació?
La meva mare és qui ho sap, la resta ho sap molt poc. Amb els meus oncles tinc poca relació perquè són persones complicades. La meva xarxa de suport aquí són els meus amics, sobretot una amiga del meu país que també està aquí.
Com sents l’acompanyament de les persones professionals de Futur&Co?
Bé, còmoda perquè a vegades no saps què fer amb alguns tràmits o tasques i ells t'aconsellen. Està bé, t'ajuden a guiar-te.
En general, com és la teva experiència?
No sempre és fàcil, però és gratificant perquè, a poc a poc, tots els que arribem al projecte anem aconseguint el que volem. Cal tenir molta paciència, perquè quan vaig arribar em deien que hi havia uns certs requisits per a viure aquí i ho veia impossible, i ara miro enrere i porto 4 anys i això no és res. Puc dir que, encara que no estic amb la meva família de sang, aquí tinc una família.
Has fet un camí dur…
Sí, perquè vinc d'un país on no hi ha oportunitat de créixer i no vull seguir el mateix rumb que els demés
. Als 16 em vaig independitzar i vaig començar a treballar i a estudiar alhora. Tampoc va ser tan complicat estar sola aquí perquè ja ho vaig estar des d'aquesta edat. El tema cultural i social sí que va ser fort per a mi, perquè no era el mateix ambient. El que més em va xocar va ser la manera de parlar, perquè la gent és més oberta i directa; al meu país són més cordials. Ara estic bé aquí, estimo al meu país però no em plantejaria tornar.
En aquest camí, has notat alguna diferència pel fet de ser dona?
Em van oferir diverses vegades treballs sexuals a canvi de bastant diners, però mai ho he fet. Conec a moltes noies a les quals se'ls ha ofert el mateix. Sol ser comú en dones, però no en homes. Ells treballen més en oficis com paleta. Tenen més oportunitats en la construcció. Jo mateixa vaig intentar treballar en aquest lloc, però directament em van dir que no aguantaria per ser dona.
En el futur com et veus?
Em projecto prop de la meva família, compartint la mateixa vida. M'imagino amb feina, en una llar pròpia, més tranquil·la. Feliç.