Quan un gos és casa, família i refugi emocional
Els animals són una poderosa eina de trencament de la soledat no desitjada, tant per a qui els té com per a qui els envolta.

Núria Martínez

Quan la vida trontolla i les seguretats s’esvaeixen, hi ha qui troba una xarxa de suport en llocs inesperats. Per a moltes persones en situació de sensellarisme, però, aquesta xarxa no és ni el seu referent dels serveis socials, ni la comunitat del centre dia, ni els veïns amb els quals conviu en el dia a dia, com tampoc ho és aquell grup d’amics perdut en l’oblit. A vegades, aquesta xarxa no és res més que el seu gos. O el seu gat. Perquè, sovint, el refugi es troba darrere una mirada fidel, en la calidesa del cos que escalfa les nits fredes, en la presència que acompanya sense fer preguntes, en l’agraïment incondicional, o en la protecció en els moments més indefensos.
Durant anys, però, aquesta relació essencial ha topat amb una barrera invisible: els centres d’acollida sovint no han permès l’entrada d’animals. El missatge implícit era dur: o et refugies tu, o protegeixes el teu animal. Però mai tots dos. Davant d’aquesta tria, moltes persones optaven per quedar-se al carrer, perquè abandonar aquell company —potser l’únic que no havia marxat mai— era impensable.
Afortunadament, això està canviant. I canvia amb fets, no només amb paraules. L’Ajuntament de Barcelona, l’Institut Municipal de Serveis Socials i el Col·legi Oficial de Veterinaris tenen un conveni signat des de l’any 2022 que posa la dignitat al centre. Aquest acord fa possible que algunes persones sense llar puguin accedir a recursos residencials sense haver de separar-se del seu animal de companyia. Perquè acollir una persona també és acollir allò que li dona sentit, estabilitat i amor.
El projecte estableix un circuit d’atenció veterinària, facilita l’adequació dels espais d’acollida i inclou accions com esterilitzacions, vacunacions, higiene, identificació amb microxips i seguiment del comportament dels animals. Els centres es comprometen a detectar casos, adaptar equipaments, coordinar-se amb serveis especialitzats i aplicar protocols per garantir la convivència entre usuaris/persones ateses, mascotes, tècnics i professionals.
La bondat d’aquest model és que també transforma les dinàmiques entre residents. Els animals generen interaccions espontànies, afectives i empàtiques. Sovint, un gos actua com a pont entre persones que, d’entrada, no haurien establert cap contacte. Es crea comunitat. Els animals són, així, una poderosa eina de trencament de la soledat no desitjada, tant per a qui els té com per a qui els envolta.
Tanmateix, la convivència amb animals dins els centres també implica reptes. S’han de gestionar pors, al·lèrgies, normes d’higiene, conflictes per espais comuns o la tinença de gossos potencialment perillosos. Cal una atenció social més complexa i adaptada, que acompanyi no només la persona sinó també la seva relació amb l’animal. És un repte per als equips professionals, que han d’incorporar aquesta dimensió emocional i pràctica en la seva intervenció.
Els equips socials ens esforcem cada dia a buscar aquells punts de suport —encara que siguin petits— que poden encendre una llum en el camí de la millora personal i l’autonomia. Quan aquest suport ja hi és, quan és tan sòlid i significatiu com la relació amb un animal, el que toca és posar-hi valor i acompanyar-lo. Perquè en aquest vincle hi ha la clau de la recuperació.
Tot plegat respon a una realitat viscuda i ara també documentada: segons un estudi recent de la Fundació Affinity, un 91% de les persones vulnerables considera el seu animal la seva principal font de suport social. Per al 74% és la raó per aixecar-se cada matí, i el 79% creu que el seu animal mai els abandonaria.
Aquest conveni no només ofereix sostre i assistència. Ofereix comprensió. Reconeix que, per sortir del carrer, cal alguna cosa més que un llit: cal poder conservar l’únic vincle que encara et fa sentir viu.
Potser, en realitat, aquest canvi parla menys de política social i més de justícia emocional. D’entendre que, per a algunes persones, aquell gos no és només un animal. És família. És casa. És esperança. I ara, també, una porta oberta a una nova oportunitat. Aprofitem-la.
Aquest article ha estat publicat a Social.cat a data 13/06/2025