Roser Díaz i Maria Ventayol, membres de l'equip SAER

La Roser Díaz i la Maria Ventayol conversen sobre el sentit de la vida, segons l'experiència que han tingut acompanyant persones des del Servei d'Atenció Espiritual i Religiosa.

Maria, jo penso que en aquest camí que anem fent com a professionals me’n adono com les persones necessitem la mirada de l’altre per poder trobar-nos a nosaltres mateixes… Som com miralls les unes per les altres... I és aquesta mirada la que totes les persones necessitem i tan de bo que  puguem oferir aquest espai i aquesta mirada

Doncs Roser, just ahir vam tenir una llarga conversa amb l’Eduardo mentre miràvem una pel·lícula, on parlàvem de les creences justament. Ell em va manifestar que sí creia amb alguna cosa, que ho necessitava per seguir vivint, necessitava trobar el seu sentit de vida. Jo li vaig dir: com bé diu en Victor Franklin, qui té un sentit pot trobar un com.

Em fas recordar el Francesc. El seu món interior és impressionant, està fet de vincles trencats, de desconfiança, però també d’esperança… necessitava expressar-ho… no podia… no recordava que en el passat ho havia fet pintant… Des de que ha agafat de nou els pinzells és un altre… ha deixat d’omplir els fulls de pintura negra… va poder transcendir les pròpies experiències, ja ho crec!… ara les seves pintures estan plenes de colors… malgrat tot, viure en una casa i compartir li va salvar la vida…

Doncs ara me’n recordo en Josep, era tossut i acostumava a enfadar-se molt sovint, però quan li donaves el seu lloc i el seu espai, et regalava tot el seu amor, sense esperar res a canvi. Després de 20 anys al carrer, a l’octubre del 2021 va poder accedir, pere fi, a un habitatge. Roser, estava tant, tant content!!!! havia arribat a casa. Al cap de dues setmanes en Josep va morir, a casa seva.

Se’ns van barrejant històries de mort i de vida. Penso en l’Aba… es  va quedar cec al seu país, al Senegal… amb trenta anys el seu futur hagués estat demanar diners pel carrer. Ara està aquí, i està atès per Vidal i Barraquer. No sabem quin serà el seu futur, però ell és tan creient, i la seva fe és tan gran... és la que el manté ple d’agraïment per tot el que rep i de compromís amb les persones. Està fent de voluntari en una altra institució. Acompanya de una forma impressionant, però discreta i silenciosa. Acompanya a altres companys al centre de Sant Joan de Déu on viu.

Fa anys, vaig conèixer la Montse. Tenia càncer amb molt mal pronòstic. El dia després de cap d’any, vaig picar a la seva habitació per donar-li el “bon dia” tímidament, sabia que no estava bé. Ella amb un somriure em va dir: “i bon any, Maria!” Aquell dia em va donar una lliçó: ella ja ho havia acceptat i estava en pau.

Les dones, plenes de lliçons, és veritat. La Jean… va estar tres dies asseguda quan va arribar, en el mateix sofà, amb una expressió de por, que la veritat és que no s’oblida fàcilment… però va trobar allà un espai de quietud i de calma. Aquesta pau li va ajudar a ser ella mateixa, a superar el covid pel que es va debatre entre la vida i la mort i va arribar a ser l’animadora de la festa… la Jean

Doncs Roser, tan de bo tinguem una mirada atenta, amable, acollidora, càlida, compassiva, on la persona se senti estimada. Tan de bo que puguem acollir sempre a la persones en tot el que són, el que és, també contemplant la seva dimensió espiritual on viu el motor de la seva existència.