Treballadors sense llar

Publico.es
Porta exterior de l'Alberg del C/Hort de la Vila, de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona

Són les 8.30 del matí en un centre per a persones sense llar de Sarrià, un dels barris més rics de Barcelona. Al pati, diversos homes desafien el fred hivernal per fumar el seu primer cigarret del matí, després de l'esmorzar. Alguns ja han marxat o no trigaran a anar-se'n a la feina. Segons l'últim informe d'avaluació del 2016, en aquest centre de 90 places, de l'entitat Sant Joan de Déu - Serveis Socials, el 35% de les persones que hi resideixen té contracte de treball.

Raúl espera a una butaca de l'entrada. Ha preferit que l'entrevista es realitzés en un indret que coneix. Està una mica nerviós. "Quan he entrat aquí una altra vegada m'he sentit estrany", explica. Ell venia sovint a dinar quan dormia en un alberg de la Fundació Pere Tarrés. Després, va aconseguir una plaça en un altre centre de Sant Joan de Déu, el de Creu de Molers al barri del Poble Sec, que està orientat a la reinserció laboral. Gairebé la meitat (el 47%) de les 52 persones que arriben a aquest centre té una ocupació amb contracte.

Avui, Raúl està en el programa de pisos i comparteix amb un altre company un sostre prestat temporalment per la mateixa entitat, per un preu simbòlic d'uns 100 euros. No vol que se sàpiga la seva edat encara que ningú li posaria més de 40 anys. En el seu jersei, les sigles de l'empresa en la qual treballa des de fa dos mesos li serveixen de suport per a disculpar-se per haver de quedar tan d’hora: "És que després no puc quedar perquè me n'he d'anar cap a la feina i trigo una hora i 45 minuts en arribar-hi ". La feina és a Sant Cugat, un municipi limítrof de la ciutat Comtal. Treballa en una empresa de logística de transports.

La precarietat laboral incrementa el fenomen

Per a Albert Sales, assessor de l'Ajuntament de Barcelona i coordinador del pla de lluita contra el “sensellarisme”, les persones sense llar que tenen una ocupació són un fenomen creixent des dels anys noranta. El politòleg, que va treballar també en la Diagnosi 2015 sobre la situació del sensellarisme a la capital catalana, recorda que alguns albergs van haver de flexibilitzar els seus horaris d'entrada i sortida perquè alguns dels seus residents treballaven i no podien arribar a l'hora del sopar.

"De les gairebé 3.000 persones sense sostre que hi ha a Barcelona, 941 dormen al carrer i 1.907 estan allotjades a equipaments de la xarxa d'atenció a persones sense llar"

A Barcelona, de les gairebé 3.000 persones que es troben sense llar, 941 dormen al carrer i 1.907 s’allotgen a equipaments de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), formada per 32 entitats i l'Ajuntament. Segons l'última Diagnosi publicada, el 10,89% de les persones que viuen en aquests equipaments té feina amb contracte. El 2012 era un 4,10%.

Raúl forma part d'aquest percentatge de persones amb feina que segueix sense poder tenir una llar pròpia. En principi, el programa de pisos de Sant Joan de Déu té una durada de sis mesos tot i que, segons el seu director, Joan Uribe, és cada cop més difícil complir els terminis establerts, ja que molts necessiten més temps per estabilitzar la seva situació. I, per a ell, aquesta tardança té una gran culpable: la precarietat laboral.

"El “precariat” no és una noció nova, neix als anys vuitanta, però el que veiem avui és la forma més radical de l'expressió d'aquest concepte: persones que estan treballant, però que segueixen havent de viure a centres i pisos per persones sense llar. El gran problema fins no fa gaire era que no hi havia feina, ara el gran problema és que segueix sense haver-ne prou, però gran part de l'ocupació que hi ha és absolutament precària, tant a nivell salarial com de condicions", critica Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu -Serveis Socials, que també va treballar en la Diagnosi sobre sensellarisme.

Encara que tinguin feina, Uribe explica que les persones no surten de manera immediata dels equipaments. La XAPSLL prefereix acompanyar-los durant un temps perquè puguin estalviar una certa quantitat que els permeti llogar un habitatge, o més aviat una habitació, pagant la fiança i un mes d'avançament. Per Sales, la sortida d'aquestes persones dels recursos socials és cada vegada més complicada per la combinació entre precarietat laboral i requisits per accedir a un habitatge.

“A la precarietat laboral s'afegeix la pujada del preu del lloguer. Amb un preu mitjà de 15,15 euros per metre quadrat, la capital catalana és la ciutat amb els lloguers més cars de l'Estat espanyol”

Segons ell, "moltes vegades, s'aconseguia que sortissin dels equipaments per anar-se'n a viure en una habitació de relloguer en situació d'absoluta inestabilitat i amb un treball extremadament precari que els permetia pagar l'habitació fins que tornaven a perdre la feina i aleshores requeien en situació de sense llar". Tant Sales com Uribe coincideixen: la taxa de recaiguda és impossible de calcular, però és una realitat que tots dos comproven cada dia.

Continua llegint aquest article, d'Elise Gazengel, al diari Públic