Andrea Macarulla, voluntària

"El voluntariat és un aprenentatge... és com una inversió de vida”.

Andrea Macarulla, voluntària

Parlem amb l’Andrea Macarulla al CRI Hort  de la Vila, on realitza el seu voluntariat des de setembre de 2017

Com et vas interessar per Sant Joan de Déu Serveis Socials, Barcelona?
Em va arribar per les pràctiques de La Salle. Cada any tots els graus fem una assignatura que es diu “Pensament i creativitat”. Es dóna teoria fins a tercer, després es fan 30 hores de pràctiques que has de fer a algun servei social. A mi em van donar a triar Sant Joan de Déu. Em van dir que era amb persones que es troben sense sostre i em va semblar interessant, per això vaig venir.

Quina és la teva tasca concreta com a voluntària?
Servir el sopar i abans fer una mica d’acompanyament amb una altre companya. Estem al hall i pels ordinadors si necessiten ajuda, o per la bugaderia.

I com vius aquest voluntariat? Què t’aporta?
Doncs la comunicació directa amb la gent. M’he quedat perquè és una realitat que existeix. Si pots estudiar i pots fer mínimament coses, tens una sort. No vius aquesta realitat si no estàs cada dia al peu de guerra, com el treballadors socials... i en la meva universitat, sobre tot. Suposo que convergeix la gent que ho té tot molt fàcil. I per això té sentit l’assignatura que ens van posar. Vinc per la realitat que hi ha aquí i perquè aquí la gent és molt autèntica. Tu dones el teu temps, la teva alegria, les teves ganes de passar felicitat a ells. La seva realitat és molt dura. I em sembla una tasca molt bonica poder-me comunicar amb ells. I ells et donen també perquè tu dones la teva bona cara, les teves ganes i ells també t’ho agraeixen. Et sents... no sé si en pau, però jo em sento molt bé. 
Qualsevol voluntari amb el que parlis comenta que reps més tu que ells, perquè vens aquí per acompanyar, però de tornada venen coses molt boniques. I jo aquí descanso. Venir aquí és una desconnexió molt gran.

Què has conegut de les persones en situació de sense llar que abans de ser voluntària desconeguessis?
El que li ha passat a la majoria, dels qui m’expliquen una mica la seva història. Tenen situacions  a la feina, però sobre tot familiars, molt conflictives... he entès perquè algú pot estar al carrer. Si entens perquè una persona ha arribat aquí, potser ho comprens més. Quan tens una carència emocional o et falta suport... no és fàcil.
El que més m’ha ensenyat és que són com tu i com jo. El primer dia que vaig venir aquí, vaig venir amb por. Venia amb idees preconcebudes. I vaig venir aquí i se’m van trencar molts esquemes.
    
Ha canviat la teva relació amb les persones en situació de sense llar que veus fora del centre?
Sí, molt. Em fa una mica de vergonya dir-ho: abans potser girava el cap, mirava cap a una altre banda. No m’apartava, però m’incomodava perquè no sabia com tractar la situació i ara potser sé que quan estan al carrer ningú els mira i ningú els diu res i sembla que no existeixin... tot i que no els vagis  a donar diners, no facis veure que no els estàs veient. Això és encara pitjor.
Jo sempre intento fer-los sentir que existeixen. No vaig a girar-los la cara. Això és un detall que no sabia, que he après i que trobo molt útil.
Si vols fer una inclusió es pot fer de moltes maneres, aleshores intento no fer veure que no estan.

Què t’aporta en general el voluntariat?
De vegades, quan quedem els voluntaris, surt el tema de la consciència. Netejar la consciència. De vegades es fa servir, però la meva filosofia no va tant per aquest camí, és donar un servei a canvi de res aparentment, perquè òbviament reps. Reps l’estima de la gent... més que res buscava fer alguna cosa altruista, perquè també a la meva família hi ha gent que ho ha fet i sempre hem tingut aquesta filosofia altruista. Em venia de gust provar-ho. I que fos sola, perquè sempre ha sigut amb la família. No sabia que això m’anava a ajudar i és per on vull anar a la meva vida. És com un equilibri. Ho veig com una tasca social necessària. No només per prendre consciència.
Aquí hi havia un resident al que donava alfabetització i em preguntava si em donaven diners o alguna cosa i jo li deia “no no, si no em donen diners”, aleshores, em deia si era per les pràctiques i jo li deia que tampoc, aleshores “Per què vens?” em preguntava. “perquè vull”, li vaig dir. La gent no està acostumada a això, a venir perquè vol. Per què hauries de donar el teu temps? Perquè el temps no és quelcom físic, però també és important. No és molt habitual, però és una filosofia que ens beneficia a tots. A la comunitat en la que estiguis vivint, si tothom fa alguna cosa altruista és com un cercle que es retro alimenta sol i pot anar a millor.

Ara mateix ets una de les voluntàries més joves de l’entitat. Cada vegada hi ha més joves, però continua predominant un perfil gran. Què li diries a un jove per animar-lo a fer voluntariat?
Crec que se’ls pot convèncer pel tema social. Vivim amb el mòbil, és un tòpic això del mòbil, però és cert… i vius com en un món paral·lel que no t’afecta, aleshores quan veus les noticies i reps un cop de realitat dius, “ostres si estava així la cosa!”, però està així sempre. A mi em serveix molt baixar a la realitat: “això és el que hi ha Andrea, i això ho has de saber”. És un cop de realitat que li aniria molt bé a la gent jove perquè estem començant i som les futures generacions i estaria molt bé que sabéssim això per tal que en el futur no actuéssim com si aquesta realitat no existís. Perquè pots cometre l’error de dir “bé, això no ho sabia”, jo vivia a la meva bombolla i van passant les coses… i en la teva bombolla potser no passa res, però al voltant sí. I si vas a contribuir a les properes generacions, això és important saber-ho. Per això em sembla molt important, que sigui aquí o on sigui, però veure una realitat, que potser no vols veure.

Creus que els joves aporteu alguna cosa diferent a les persones que acompanyeu?
Sí, potser menys experiència, però és una energia més activa, més proactiva. M’he adonat que la majoria de voluntaris amb més experiència ja saben a què venen i tenen molt bona mà. Jo, com a nova, potser el que puc donar és aquesta novetat, aquesta... no sabria com dir-t’ho, frescor, espontaneïtat. Crec que amb diferents edats aportes moltes coses, perquè també hi ha cultura de generació. La cultura dels que ara tenen 40 o 50 és diferent de la nostra. Per educació fas coses diferents i és una diversitat que em sembla molt rica; i que si la portes a qualsevol àmbit social és més rica, és més poderosa, perquè el  que no saben uns, ho saben els altres, aleshores és un bon tàndem. És una bona complementarietat.

Has percebut a Sant Joan de Déu alguna manera de fer particular?
El primer que vaig percebre és la cura. Aquí tot està planificat. Aquí és té molta cura del voluntariat. Hi ha una sala per nosaltres… l’organització, la cura, l’atenció. Aquí tens el teu horari, la teva franja… Jo aquí em sento important.

Quan comentes el teu voluntariat al teu entorn, quina resposta reps?
La resposta és ambigua. Si dic que vaig al voluntariat no s’ho prenen seriosament. Es creuen que és quelcom que podria haver deixat fa temps. Per ells és una lata haver de fer 30 hores de voluntariat i la gran majoria em diu “però segueixes fent voluntariat, però no havies acabat?” I jo els hi dic que he acabat, però que m’he quedat. Aleshores hi ha gent que reacciona dient que està molt bé i hi ha gent que com els he parlat del voluntariat, sí s’han interessat. Inclús hi ha gent que vindrà a fer pràctiques perquè sap que he estat aquí i està molt bé. Però, per exemple, la gran majoria de col·legues de feina em diuen “ostres, però segueixes anant allà... però no has acabat...?” perquè per a ells era una llauna.
Jo m’ho prenc seriosament. Si haig de venir, vinc i ja està. És com si vaig a una reunió de feina o de pràctiques. Per mi és el mateix, perquè et compromets amb una cosa. És el compromís el que és important, no amb què.
Hi ha gent que diu que no té temps. Si no ho veus com una pèrdua i ho veus com quelcom retroactiu... a mi em dóna venir aquí. No em dóna res físic, però m’alegra venir aquí. És una manera de desconnectar i fer quelcom productiu. Em sembla molt productiu i així ho rep el meu entorn.
Però també hi ha qui s’interessa. Els obres una mica el món. Potser ara no s’apunten, però tu encens la flama i a veure quan s’animen. Quan més adults millor, això també t’ho dic. Ho entenen molt millor, això segur.

Quines són les teves perspectives de futur com a voluntària?
Continuar aquí, a l’entitat, perquè si trobes un lloc organitzat i sents que en formes part, no tens necessitat de marxar a un altre lloc. Un dia a la setmana no em treu de res. Són tres hores, puc venir perfectament i sempre tinc temps. Les meves perspectives serien continuar, fins que pugui. Em sabria greu marxar.

Què destacaries de la teva tasca com a voluntària?
Estic per acompanyar i és una feina molt “d’aquí i ara” i sembla mentida, però és una desconnexió molt gran. No puc venir aquí amb feina. Jo vinc aquí i tinc només una tasca: acompanyar. I sembla mentida que no ho fem a fora.  A mi m’enganxa també per aquest motiu. Et pots centrar en una cosa que no ets tu i em sembla molt bo. Mentre estàs treballant, estàs pensant, haig de fer això i allò altre, per la carrera, per al TFC... i tot dóna voltes al mateix i estic molt cansada. Quan fas una altre cosa totalment diferent, em sembla que és un punt que ens uneix a tots, a tu, a mi, al que reballa de manobre, al que treballa de metge, al que treballa de... el que vulguis. És un punt en comú i aquest punt en comú et fa veure que tothom és comú.
Recomanaria el voluntariat perquè et fa sortir de la teva zona de confort i conèixer persones. Ensenya molt. És un aprenentatge. Sonarà molt econòmic, però és com una inversió de vida. En tan sols un any crec que hi ha hagut un canvi molt important en mi. De l’Andera que va començar a l’Andrea d’ara hi ha molt diferència. I això ha estat també pel voluntariat i l’ambient. No pot ser millor.