Anna, participant de Casa AVIDI

Parlem amb l’Anna, de 64 anys i participant de la Casa AVIDI, que comparteix la seva trajectòria vital i com va viure la seva arribada al centre. Apassionada de la música, la lectura i l’escriptura, reflexiona sobre les dificultats d’accés al mercat laboral en determinades etapes de la vida i la importància de sentir-se acompanyada.

Quina era la teva situació abans d'entrar a la Casa AVIDI?

La meva situació és molt crua de fa molts anys. En realitat, des del meu divorci, que va ser molt traumàtic, molt dur. I, bé, porto 30 anys en depressió, i m'estic medicant perquè és crònica. Aleshores, vaig entrar aquí bastant xafadeta, la veritat, perquè la situació és molt fotuda.

Quina va ser la teva primera impressió de la Casa?

Abans havia estat en alguna habitació de lloguer, i quan vaig entrar em van sobtar molt les instal·lacions, perquè jo pensava, “mare meva, un centre d'acollida”. No sabia el que em trobaria. És com si estiguessis a casa teva, et fan sentir molt bé.

Com et sents en relació amb l’acompanyament que fan les professionals?

Jo estic molt contenta amb la Puri i de la Tamara, són súper encantadores i la seva funció és ajudar-nos a nosaltres, a veure si podem sortir de la situació. Em sento com a casa, et fan sentir realment com si fossis a casa. I això és molt important.

En quina situació et trobes actualment?

La situació és fotuda perquè arriba un moment que, a certa edat, de cara a la feina no t'agafen. Si ja tens 64, com jo, no t'agafen. Aquesta és la lluita. Estic en moltes bosses, envio molts currículums, boca a boca, etc. Però, la veritat, el meu futur el veig molt cru.

Has fet amistats a AVIDI?

Quan jo vaig venir, no venia per fer amistats. Però, des del principi, vaig connectar molt bé amb una noia, l’Ana Mar. I ara som com germanes.

Quina és la teva rutina?

Vaig a caminar una estona cada dia, perquè m’he de moure, i així no estar tantes hores a les bosses de feina, perquè abans podia estar 13 hores allà “dale que te pego”. Però, també t'has d’esbargir una mica. A vegades me'n vaig al passeig a la platja a caminar una estona, a vegades m’emporto un llibre a la platja, faig una mica de tot.

En el temps que portes aquí, a la Casa AVIDI, has notat algun canvi?

Jo vaig venir aquí amb un estrès ‘tremendo’, o sigui, estava diagnosticada amb estrès. I aquí el que he trobat és una pau i una tranquil·litat que em feia molta falta. Anímicament, m'he recuperat molt, estava feta un desastre. I estic agraïda de tenir ara per ara un sostre i sentir-me com a casa, perquè això és molt important.

I com veus el futur?

Doncs molt negre, què vols que et digui. Soc realista. La situació és fotuda, però no em considero una persona que no pugui ser útil per fer el que sigui, a mi no em cauen els anells. Però bé, jo confio, a veure si tinc sort.