L’acompanyament social a través del vincle. Una mirada des del model ‘Housing First’
El vincle ajuda a fer que la persona torni a sentir que és el centre de la seva vida i és el nexe que fa que la persona tingui més autocura i percepció de la seva millora.
La mitologia grega narra històries que tenen molts paral·lelismes amb la realitat de cada moment. Com la del personatge Procusto, el qual es dedicava a donar allotjament als viatgers solitaris. Una vegada que entraven a casa seva, eren convidats a tombar-se en un llit que mai era de la mida de l’hoste. Procusto, amb diferents tècniques, es dedicava a adaptar el cos de les persones al llit i no a la inversa.
D’alguna manera, l’acompanyament social clàssic s’ha desenvolupat d’aquesta manera, sent la persona la que s’ha d’adaptar als recursos o programes d’atenció social i no al contrari. El programa Primer la Llar¹, que va començar l’any 2015 amb una base metodològica del model Housing First, es va implementar amb la idea de fer un canvi en aquesta tendència i centrar la mirada en la persona.
El repte professional va ser canviar la forma d’acompanyar, passant d’una forma reglada, on la persona ha de complir i adaptar-se a una normativa, la consecució d’objectius i processos; a centrar-se en una metodologia que posa el focus en el vincle com a forma d’acompanyament. És a dir, fent un acompanyament personalitzat segons la situació, el ritme i la idiosincràsia de la persona, sense que l’abstinència o l’adherència al tractament siguin requisits necessaris.
El vincle és el nostre full de ruta i el camí l’anem traçant amb la mateixa persona en les diferents trobades conjuntes
. Es va treballant durant el dia a dia i es fa més necessari i present en els petits detalls, que potser a priori passen desapercebuts, però que són molt importants. Detalls com felicitar la persona el dia del seu aniversari, o fer bromes i riure’s d’anècdotes de la vida diària.
Canviar el rol de ser usuari d’un servei a ser el participant del programa implica tenir veu i decisió sobre la trajectòria vital pròpia, sobre quin tipus de suport es desitja per part dels professionals que t’acompanyen, així com tenir el dret a queixar-te sobre si el que t’han dit et pot molestar o et fa sentir incòmode.
La vinculació és el tracte horitzontal, tenint present la mirada enriquidora que aporta cadascú a aquesta relació d’ajuda, reivindicant totes aquelles estratègies i els esforços que la persona ha posat en marxar per estar bé i sobreviure estant en situació de carrer. Evidenciar aquesta expertesa dona visibilitat a totes les eines que té la persona per fer front a les adversitats.
Aquest teixir sobre el coneixement de l’altre, que torni a sentir-se protagonista de la seva vida i abandonar aquesta percepció d’alienació
, fa que percebi la seguretat que la nostra tasca no es basa en el control i en fer que la persona compleixi amb un marc preestablert; sinó que el nostre acompanyament és la xarxa que sosté davant de sentiments de soledat, dona companyia en el cas que hi hagi algun episodi de consum, un episodi psiquiàtric, o altres problemes derivats de la seva situació passada o actual. Implica per part del professional creure en l’altre i en acompanyar fins i tot en les decisions que sap des d’un primer moment que les pren de manera que no tindrà els resultats esperats, perquè la nostra presència en les decisions errònies també ajuda a aprendre del que ha passat i a constatar que el nostre acompanyament té un aspecte incondicional i que és patent en tot moment.
Per tant, el vincle ajuda a fer que la persona torni a sentir que és el centre de la seva vida i és el nexe que fa que la persona tingui més autocura i percepció de la seva millora. I sabem que s’ha generat una relació basada en el vincle quan espera la teva visita, quan ens acomiadem i pregunta quan ens tornarem a veure, quan parla sense por a ser sancionat o recriminat per part nostra, quan existeix una certa complicitat que et fa entendre l’altre sense necessitat d’establir grans diàlegs.
Tornant a l’exemple de Procusto, no es tracta d’acompanyar a la persona amb la finalitat que s’adapti a un model preestablert, amb objectius dissenyats pel professional, sinó fer un acompanyament individualitzat, a partir de la mateixa relació humana i aplicant un estil més des de l’hospitalitat, que implica l’acollida de l’altre acceptant-lo tal com és.
¹Primer la Llar és un programa de l’Ajuntament de Barcelona, gestionat per les entitats UTE Suara-Sant Pere Claver i per Sant Joan de Déu Serveis Socials.
Aquest article ha estat publicat al diari social.cat a data 27/06/2022