L'Albert i la Maria Lluïsa, una parella de voluntaris

L’Albert Mazarro i la Maria Lluïsa Campos són voluntaris a Sant Joan de Déu; ell a SJD Serveis Socials des que es va prejubilar, ella a l’Hospital SJD des de fa 14 anys. Junts, ens expliquen què vol dir “ser voluntaris” més enllà de realitzar una activitat concreta.

Què és per vosaltres el voluntariat?

[Maria Lluïsa] El voluntariat m'ha donat més del que jo dono. I, la veritat, és una satisfacció cada vegada que surto de l'hospital poder pensar que he ajudat. M'omple molt.

[Albert] Per mi el voluntariat és una actitud vital de solidaritat. És a dir, és la forma de materialitzar el que pots pensar que la solidaritat representa com a finalitat. Posar de peus a terra. I, sobretot, també és una actitud que has d'integrar a la teva vida. No és una activitat, és una actitud que d'alguna manera omple tots els teus racons del dia a dia. No estàs sempre de voluntari, però sí que ets voluntari tot el dia. Aquesta és una idea que m'agrada recalcar. No estàs fent voluntariat en tot moment, òbviament, però sí que, diguem, impregna la teva activitat diària, el dia a dia.

Considereu que fer voluntariat et transforma?

[Maria Lluïsa] A mi sí, jo em trobo més a gust, em trobo feliç i a més veig més els problemes que hi ha fora, perquè allà dintre l'Hospital veus realment els problemes grans que hi ha, i això també t'ha transformat la vida, et dius “que bé que estic, per què em queixo? si estic molt bé, a casa està tot bé, la família treballa, estan tots sans”.

[Albert] Jo ho corroboro. Et transforma, et canvia. Si parlem de l'àrea social, comences a sentir parlar del sensellerisme, es fan recomptes, es donen xifres, però què són això... xifres. Quan poses cara i ulls a una persona que passa per una situació de sensellerisme, en el meu cas és un petit o gran daltabaix, és a dir, passes de l'abstracció a lo concret i en aquest sentit sí que et transforma. Tu pots saber que a Barcelona dormen al carrer no sé quants centenars de persones, però si tractes algú que ha passat per aquesta experiència, que està en camí de superar-la, primer aterres, i en segon lloc et sents bé, en el sentit que estàs ajudant d'alguna forma concreta, és a dir, no cal anar-te’n a l'altra punta del món per fer voluntariat.

Recordeu alguna experiència transformadora concreta?

[Maria Lluïsa] Sí,  mi el que em va canviar molt la vida va ser quan vam estar a Perú, a Cuzco, que vam estar de voluntaris allà, vam estar gairebé un mes, i la veritat que allà sí que em va fer la vida un abans i un després, totalment, la gent, la pobresa, les dificultats que tenen... va ser un abans i un després en la meva vida. Va ser gratificant però, al mateix moment, dur.

[Albert] Sí, sí, va ser una experiència de voluntariat internacional que també és una fita dins aquesta experiència compartida, perquè a més va poder ser compartida, això és amb Juan Ciudad ONGD.  Allà l'esperit de “necessitem recursos a veure com els podem aconseguir” està a l'ordre del dia. Potser aquí això ens passa més desapercebut. En el cas de SJD Serveis Socials hi ha convenis amb organismes públics, etc. Estàs lluny, com a voluntari, de l'aspecte del finançament de les activitats voluntàries, però allà no. Allà veies que els germans estaven desesperats per veure aquesta financiació d'on podia venir. També va ser enriquidor, però sobretot l'ampli ventall de persones del carrer que desfilaven per allà ,perquè no podien pagar-se una assistència a la clínica i aleshores ajudàvem amb el procés administratiu.

Una cosa que ens va cridar l'atenció era l'ampli reconeixement social que tenia la institució a la ciutat, jo diria que al país. De fet, quan tu et movies per la ciutat i agafaves un taxi i dèiem que ens portessin a la clínica Sant Joan de Déu només senties comentaris positius com “són gent que fan molt per la ciutat”.

Albert, recordes algun moment concret que t’hagi tocat especialment durant el voluntariat?

[Albert] Jo diria que un dels moments més joiosos és quan algun resident t'explica que ha aconseguit feina, que ha aconseguit una llar perquè és el seu objectiu vital. Això és un trànsit, estan aquí no només teòricament, sinó en la pràctica, en trànsit i, evidentment, en una situació de dificultat que fa difícil sortir en bones condicions. Quan ho aconsegueixen, aquell somriure, aquella cara de felicitat plena se't queda gravada, se't queda gravada i això es pot transformar en una abraçada o simplement no et diuen res, però tu ho veus. Quan algú aconsegueix una llar, que representa el següent pas de la seva inserció laboral, és espectacular.

Vosaltres considereu que el voluntariat és un valor?

[Maria Lluïsa] A casa troben que el que estem fent és extraordinari. Estan súper contents amb nosaltres. Inclús les nostres netes estan superorgulloses de la nona i el nono. Això a nosaltres ens omple molt perquè veus que els hi estàs transmetent també uns valors de que s'ha d'ajudar la gent i que hi ha gent que està pitjor que ells. Nosaltres els fem entendre que tenen molta sort, tenen uns pares, una casa, un plat de menjar a taula, van a l’escola, però hi ha nens i persones que viuen al carrer i no tenen res. Ells mateixos ja estan rebent que el voluntariat és bo i per nosaltres té un valor important que tant els nostres fills com les nostres netes tinguin aquesta percepció que s'ha d'ajudar la gent.

[Albert] A mi m'encanta que ja tinguin tots a la família sabut que una de les nostres activitats és el voluntariat amb el mateix grau de dir, l'avi fa ioga i també fa voluntariat. No ho dic en igualtat, però això és part de la seva vida. I jo sí que recalcaria el que ha dit la Maria Lluïsa, que no intentem en cap moment fer cap mena de proselitisme, és a dir, simplement tu expliques el que fas quan surt l'ocasió i ho deixes caure. Penso que és la millor manera de germinar una possible llavor futura.

[Maria Lluïsa] Ja saben que estem contents i a gust fent-lo, veuen que som feliços i ells se senten molt orgullosos. A més, veuen que no és una obligació sinó que és una cosa que ens agrada fer, llavors això ho tenen integrat completament.

Aquella persona que pugui fer voluntariat que ho faci, perquè la veritat que s’emportarà més del que donarà i li donarà una satisfacció i una felicitat que no se m'imagina. La satisfacció de poder ajudar és felicitat.

[Albert] Jo recalcaria que hi ha una invitació que la gent provi. Estic pensant evidentment en gent de la nostra edat, que a tothom li arriba la jubilació o la prejubilació. A mi em sobta que hi ha gent que es perd en el sentit que no sap què fer, evidentment no es tracta que tothom ho faci, però que sí que tothom ho tingui en compte i ho provi. No t'imposen cap mena de dedicació mínima, tu et dosifiques; també et permet sortir de la teva bombolla, i explorar una mica més enllà, perquè no cal anar ni a Perú ni a l'altre punt del món, ho tens aquí.