Mesures davant la pobresa cronificada i persistent
La cronificació de la pobresa i estancament social no afecten a tothom per igual: la població infantil és la que més risc pateix, i el 33,8% dels menors de 18 anys estan en risc de pobresa.
Des d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) fa anys que analitzem la realitat de la pobresa a Catalunya a partir de les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), publicada per l’Institut d’Estadística de Catalunya i l’Institut Nacional d’Estadística. Enguany ho hem fet amb la publicació de la Radiografia INSOCAT – Enquesta de Condicions de Vida 2025.
Les dades i la seva interpretació són imprescindibles per dimensionar i observar tendències de l’evolució de la pobresa i l’exclusió social a Catalunya. Tanmateix, des d’ECAS hem d’evidenciar que hi ha una part de la població que acompanyem des de les entitats que no estan reflectides en l’ECV perquè aquesta es basa només en les persones que viuen en llars. Les persones en situació de sense llar, les persones amb dificultats per empadronar-se o les migrades en situació administrativa irregular queden fora d’aquestes enquestes. Parlem d’una pobresa invisibilitzada que no recullen les dades i que cal tenir-la en compte.
L’ECV 2024 mostra una reducció de 2,3 punts en la taxa de risc de pobresa des del 2020: és una dada positiva que ens mostra que hi ha mesures que s’han posat en marxa, especialment arran de la pandèmia, que tenen un efecte en la reducció o contenció del risc de pobresa. Ara bé, cal que aquestes mesures siguin estructurals i no conjunturals, arribin a més persones i abordin de manera contundent les principals causes de la pobresa a Catalunya, si volem reduir una taxa AROPE situada en el 24% en els darrers deu anys.
En la radiografia observem una economia que creix, però una pobresa que persisteix en un quart de la població. Aquesta dissonància s’explica quan comparem alguns indicadors macroeconòmics com l’atur, que s’ha reduït en els darrers anys —del 23,1% el 2013 al 8,9% el 2024—, amb dades com la pobresa en el treball, que es manté estable en el 10%; perquè tenir feina no sempre garanteix unes condicions de vida dignes.
Al mateix temps, la desigualtat s’ha consolidat: el 20% de la població amb més ingressos guanya 4,6 vegades més que el 20% amb menys ingressos. Aquest desequilibri es reflecteix en la dificultat creixent per accedir a necessitats bàsiques com l’habitatge, l’energia i l’alimentació.
Un dels factors determinants d’aquesta situació és l’accés a l’habitatge, que s’ha convertit en un dels principals generadors de pobresa en les darreres dècades. El risc de pobresa entre les persones que viuen de lloguer és del 29,8%, gairebé tres vegades superior al de les persones que viuen en règim de propietat (11,4%).
A més, el lloguer mitjà a Catalunya ha augmentat un 56% en l’última dècada, mentre que els salaris només han crescut un 20%, provocant una pèrdua de poder adquisitiu que limita greument la capacitat de consum i estalvi de la població.
Aquesta cronificació de la pobresa i estancament social no afecten a tothom per igual: la població infantil és la que més risc pateix, i el 33,8% dels menors de 18 anys estan en risc de pobresa. És la franja d’edat on la taxa AROPE més empitjora. Cal recordar que les persones menors d’edat que pateixen pobresa viuen en famílies on els seus integrants també en pateixen: sabem que la pobresa es perpetua de generació en generació, és hereditària, i que els infants que avui pateixen pobresa, probablement el dia de demà seran adults que també la pateixin.
I quines podrien ser les mesures per pal·liar aquesta pobresa cronificada i persistent? En primer lloc, un canvi en el sistema fiscal actual, fent-lo més just i redistributiu. En segon lloc, una millora en el sistema de prestacions, incloent-hi el complement salarial i una prestació universal per criança. A més, la reforma de la llei de la renda garantida de ciutadania hauria de ser una oportunitat per millorar els dèficits de l’actual, millorant la seva cobertura i fent-la accessible a les persones migrades en situació irregular i a les persones sense llar, i millorant l’import de la prestació, compatibilitzant-la amb les rendes del treball o amb ajudes del lloguer.
En definitiva, les entitats socials defensem que cal continuar incidint en la línia de garantia i ampliació de drets, amb una mirada preventiva i de reducció de danys i de costos futurs. Per això, és crucial atendre i invertir més en polítiques socials i públiques per combatre la pobresa i desigualtat social actual i de futur.
Aquest article ha estat publicat a Social.cat a data 14/03/2025