Miguel Pajares, autor de “Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI”

Parlem amb Miguel Pajares de canvi climàtic, migracions i refugiats. Pajares és President d’Honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i membre d’Ecologistes en Acció. És Llicenciat en Ciències Biològiques i Doctor en Antropologia Social. Investigador al Grup de Recerca a Gènere, Identitat i Diversitat (GENI) i al Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social (GRECS), tots dos de la Universitat de Barcelona. Ha escrit novel·les, articles i assajos, entre ells, “Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI”.
 

Sembla que una crisi climàtica hauria d’afectar tothom per igual, però veiem que el canvi climàtic no és democràtic.

El cert és que tothom està patint ja el canvi climàtic. Ara han canviat els paràmetres de les pluges, ja no plou quan plovia, no plou de la mateixa manera, les pluges són més torrencials, provocant inundacions més greus, i al mateix temps les sequeres són més prolongades. Això ho estem patint a Catalunya, ara mateix, i a altres parts d'Europa, als Estats Units també, però no el pateixen de la mateixa manera, perquè als països tropicals això és molt més destructiu, perquè hi ha molta més població rural, que depèn dels conreus, de la ramaderia, etc. Ara patim tots, però té conseqüències diferents. En el cas nostre no està provocant desplaçaments de població, ningú marxa de Catalunya perquè ara estem en una situació de sequera. Però en els països tropicals sí que han d’anar-se’n, perquè aquestes situacions acaben destruint els cultius i les zones de pastura. Aquesta és la gran diferència, que en els països tropicals s’estan produint situacions irreversibles de certificació, desaparició de l'aigua potable... Aquí també ens passa, però tenim diners per fer dessaladores i no és el mateix. El canvi climàtic sí que s'està patint a tot arreu, però no de la mateixa manera, i no amb les mateixes conseqüències de cara a les poblacions locals. En els països tropicals ja està provocant desplaçaments de població, mentre que al nord global no. Aquesta és una diferència molt important, perquè a ells els desapareix l'hàbitat, i a nosaltres encara no. L'hàbitat el mantenim.
 

Ens trobem en un moment molt evident crisi climàtica. Hem perdut molts any per actuar i ara la situació és molt greu. Què podem fer les persones individuals?

Les accions individuals són importants. Serveixen per adquirir consciència del tema, per expandir la consciència del problema entre la població. Però el que està claríssim és que a base d'accions individuals no canviarem res. Per exemple, el cas de l'aigua: estem en una situació de sequera, això és evident, però el principal problema que tenim a Catalunya és quina utilització s'està fent de l'aigua, no la sequera. El 75% de l'aigua a Catalunya va per els cultius. Hi ha una part que va a la indústria, hi ha una part que va a les ciutats. Al consum directe dels ciutadans, pot ser un 20% o un 15%. Però d'aquest ús que fem a les cases, els ciutadans, el 80% sembla que es recupera per les plantes potabilitzadores. És aigua que hem utilitzat, però que s'ha recuperat i torna al riu. O sigui, que si el problema l’hem de resoldre tancant una mica d'aixeta, no el resoldrem. El problema és que tenim un model agrícola i ramader aquí que no és adequat per a aquesta situació.

Una altra cosa en relació a les accions individuals: podem parlar de consum d'energia, agafar més o menys el cotxe, reciclar... tot això és important. Però això no està significant que hi hagi menys cotxes a les carreteres, no està significant que es produeixin menys per part de l’industria automobilística, no està significant que s’agafi menys l'avió. Cada vegada creixen més els vols barats, cada vegada hi ha més gent volant, cada vegada hi ha més cotxes a les carreteres, cada vegada es consumeix més carn. La carn és un factor importantíssim en el tema del canvi climàtic perquè canvia l’ús del sòl. El que s'ha produït principalment per la ramaderia, i també per l'agricultura industrial, suposa un 23% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’està desforestant. Si estem traient l'única màquina decent que tenim per captar CO2 de l’atmosfera que és l'arbre, estem traient l'única màquina que tenim bona per això i l'estem substituint per uns cultius que són emissors. O sigui, terres que captaven el carbó de l'atmosfera, ara són emissores. S'ha de tenir en compte que dues terceres parts de les terres productives que hi ha al món s'utilitzen per alimentar el bestiar. I una tercera part serveix per alimentar els humans directament (el bestiar també serveix per alimentar els humans). Per tant, al final, el més important són les polítiques dels governs. El més important és quines polítiques públiques es fan en aquest tema. Però la conscienciació individual també serveix per això. Votaríem a un partit que digués que ens hauríem d'oblidar de les vacances a molta distància, que no s'ha d'agafar el cotxe, que s'ha de menjar menys carn... Votaríem a un partit que digués això? No. Per tant, la consciència individual serveix per això, però sapiguem que són les polítiques públiques dels governs les que veritablement canviaran les coses.

Tant en les polítiques climàtiques o les migratòries, el poder està en qui votes.
Sí. Tot el que fas i tot el que comuniques al teu entorn serveix perquè hi hagi més massa crítica de població que estigui disposada a tenir governs que apostin per polítiques de decreixement, perquè quan parlem de reduir tot això, de reduir el consum de carn, de reduir l'ús de cotxes, estem parlant de decreixement. Si hi ha una massa crítica de població suficient com per aguantar que un govern digui que anem a decréixer, allà estem bé.

El canvi climàtic està generant migracions. Que ens pots dir del terme ‘refugiats climàtics’?

Fa anys que va haver-hi alguns que van començar a parlar de refugiats climàtics. Per què jo parlo de refugiats climàtics? Ja sé que no serveix per res presentar en una sol·licitud d'asil que una persona ha fugit del seu país perquè s'ha quedat sense habitat pel canvi climàtic. Això no serveix de res, el Govern la considerarà un migrant econòmic. Això és així. Però la idea és: partim de què és el canvi climàtic i quines polítiques climàtiques s'estan fent. Ja sabem que el canvi climàtic està provocat pels humans, això no hi ha cap dubte ja a nivell científic. I els governs també ho saben. Tant ho saben que el 1992 es va signar la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides i pràcticament tots els governs del món són signants d'aquesta convenció. En aquesta convenció, fa ja 32 anys, es van comprometre a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. O sigui, ja els governs havien assumit que s'estava produint un canvi climàtic que era perillós pels humans i que el canvi climàtic el provocaven les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Hi ha un compromís polític, però què ha passat durant tots aquests anys? Que les emissions no han parat de créixer. L'únic moment que es van veure reduïdes una miqueta va ser el 2008 per la crisi i una mica més el 2020 per la pandèmia. Però després, el 2021, van pujar tot el que no havien pujat al 2020 i el que corresponia al 2021. I les dades que ens han donat de l'any 2023 és que les emissions segueixen creixent. Per tant, els governs han incomplert els tractats que han signat. I això és el que fa que a les persones que fugen dels seus països pels impactes climàtics les hem de considerar víctimes d'aquestes polítiques del govern. I això és el que ens apropa a la idea de refugiats climàtics. Un refugiat és una víctima de polítiques determinades, de persecucions polítiques, de conflictes bèl·lics, de les accions polítiques, en definitiva. Un refugiat és una víctima d'uns governs que el persegueixen o que no el protegeixen dels conflictes, per estar patint persecució del tipus que sigui. Llavors, si els migrants climàtics els considerem víctimes de les polítiques dels governs, això ens apropa a la idea de refugiat, i per tant de que són mereixedors de protecció internacional. Què s'ha de fer per avançar en aquesta idea de considerar refugiats als migrants climàtics? S'ha de modificar la Convenció de Ginebra? Hi ha gent que està en contra de parlar de refugiats climàtics perquè diu que si modifiquéssim ara la convenció de Ginebra, s’aniria cap enrere, en lloc d'avançar. I això és veritat. Ara hi ha al món més governs anti-migracions i anti-refugiats que fa unes dècades i per tant no és convenient iniciar qualsevol tipus de reforma de la Convenció de Ginebra. La prova que no cal és que ara mateix la major part dels refugiats reconeguts no estan inclosos a la Convenció de Ginebra. La Convenció de Ginebra no parla de res de tot això, només parla de persecucions polítiques, ètniques, religioses... Però els diem refugiats igual i els donem una protecció molt similar a l'Estatut de Refugiats de la Convenció de Ginebra. Per què ara ho fem amb la gent que fuig de conflictes? Perquè s'han fet lleis que ho diuen, no perquè s'hagi modificat la Convenció de Ginebra. A Europa hi ha una directiva del 2011 que inclou a la gent que fugia de conflictes bèl·lics com a gent mereixedora de protecció internacional. I les lleis i les reformes que s'han anat fent en els països europeus de les lleis d'asil ho han inclòs. Per tant, això es podria fer perfectament amb la gent que fuig dels impactes climàtics. Això és qüestió de voluntat política.

Creus que es podrà començar a legislar o estarà sobre la taula política el tema dels refugiats climàtics? O està molt lluny tot això?

Jo crec que és lluny, però es podria fer en algun moment, algun govern podria introduir alguna cosa, com visats humanitaris. Aquí al Congrés dels Diputats es va fer un escrit el 2021 plantejant el tema de concedir protecció internacional a les persones que fugien del canvi climàtic que va ser signat per molts acadèmics i per gairebé totes les entitats que treballen en aquests temes. Va haver-hi algunes propostes després d'això per part d’Esquerra Republicana, per part d’Unidas Podemos... Però va quedar en res. Però es podria fer. El que passa és que no avançaríem molt, perquè el que està passant ara és que estem retrocedint en tot el que té a veure amb migracions i refugiats. Ara mateix el Pacte Europeu de Migració i Asil és un retrocés molt greu, perquè és un pacte que està validant totes les polítiques més restrictives que s'han anat fent a Europa: tot el que té a veure amb fronteres, restriccions frontereres, policia de fronteres, acords amb tercers països perquè facin ells la labor de ser les nostres policies de fronteres, expulsions... Tot això, en aquest pacte s'està reforçant. Per tant, en el moment en què estem anant cap enrere és molt difícil que aquest tema prosperi. Però això no vol dir que algun país pugui introduir alguna llei nova. S'ha produït, per exemple, a Nova Zelanda, i en algun cas, el visat humanitari per a persones que ja no tenen on tornar, persones del Pacífic que s'havien quedat sense la illa on vivien. O sigui, sí que es podria avançar en alguna llei, en algun país, però en conjunt estem retrocedint. I, per tant, en un moment en què estem retrocedint és molt difícil avançar en una cosa nova, com seria reconèixer a aquestes persones com refugiades.
 

En el Pacte de Migracions i Asil de la Unió Europea apareix la figura del Patrocini, que consisteix en pagar a un altre estat perquè aculli a aquestes persones... Al final les persones en què ens hem quedat?

Sí, sí, és brutal perquè es parteix que l'emigració és un problema, és un perill del que hem de protegir-nos. És una cosa que hem de combatre. Això és el principi. I tot es fa a partir d'aquesta idea. La gent que arriba als països més fronterers de la Unió Europea, com és Grècia, Espanya o Itàlia, s'ha d'anar repartint entre la resta de països. Bé, això no s'ha aconseguit mai, però es diu en el pacte europeu que això s'ha d'implementar. Però si algun país no vol rebre a aquestes persones, pot pagar al país en que estan. Clar, no només és comercialitzar amb la gent, sinó que al final no es fa res. L’acollida està retrocedint a tot arreu. I el problema és aquest, que tot el que era avançar en millorar l’acollida i la recepció no s'està fent.
 

I com ens podem preparar? Com s’han de preparar la ciutats per acollir? Al llibre “Refugiats climàtics” comentes que al 2060 les coses es començaran a complicar.

En el llibre dic 2060 perquè hi ha estudis de com es veuran afectades les zones costaneres per la pujada al nivell del mar. Només amb això el nombre de migrants es podria duplicar. Ara tenim uns 300 milions, al 2060 podrien ser uns 600 a nivell mundial, un 6% de la població mundial. I el que dic és que això és perfectament assumible. El problema del canvi climàtic no són en les migracions. Les migracions són gestionables. El que passa és que no són gestionables amb les polítiques que s'estan fent ara. Per tant, és molt important no només fer polítiques climàtiques de veritat, que no s'estan fent, sinó també fer unes polítiques migratòries que serveixin per gestionar les migracions. Les migracions a nivell internacional no s'estan gestionant. Cada país fa el que li rota, a nivell internacional i fins i tot a la Unió Europea. Perquè a la Unió Europea, que hi ha unes lleis comunitàries sobre migració i asil, els països segueixen fent el que volen. Per tant, no hi ha una gestió internacional de les migracions. Ni tan sols hi ha una gestió europea, encara que aquí tenim alguna cosa de gestió europea. Però, des de la gestió internacional, no n'hi ha. I és el que es necessita per afrontar les futures migracions. El que jo dic es que amb aquestes polítiques migratòries, les migracions climàtiques seran un gran problema. Però si canvien les polítiques i comencen a fer una gestió internacional de les migracions, això és perfectament assumible i gestionable.
 

En el llibre “Refugiats climàtics” expliques que estem a temps de frenar el canvi climàtic, però que hauríem d’haver començat abans.

Sí, el problema és aquest. Nacions Unides està dient que estem a temps: la posició del secretari general de Nacions Unides i els informes del programa de Nacions Unides pel medi ambient o del IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) són bons. Nacions Unides està senyalant cap a on anem i està dient que ha d'haver-hi un canvi radical de rumb. Però Nacions Unides no té cap poder sobre els governs, i no pot fer més que el que fa. Tot i així, Nacions Unides diu que encara estem a temps. Jo considero que els informes de Nacions Unides són fiables, també una mica optimistes. Per tant, partint de que estem a temps, estem a temps si hi ha un canvi radical i immediat de les polítiques climàtiques. Cada vegada estem a menys temps: el 2009, a la Cimera Climàtica de Copenhague es va dir que era la darrera oportunitat. Era una cimera molt esperada perquè intervenia Obama. Però res, no va sortir res. Després es deia que la segona dècada del segle XXI no es podia perdre, i s'ha perdut, per complet. I a la Cimera de Glasgow del 2021 es va dir que la tercera dècada era decisiva. Estem al 2024 i segueixen augmentant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Estem a temps? Sí, però si fem alguna cosa.
 

Aquest canvi radical implica canviar la nostra forma de consumir.

Aquest és el veritable problema. Estem a temps si fem uns canvis molt radicals. O sigui, el canvi no és anar augmentant les energies renovables ni anar substituint els cotxes de combustió per cotxes elèctrics. El canvi no és aquest, però aquest és el que estan fent els governs, i porten dos dècades fent. I ja veiem que no serveix per reduir les emissions ni per gastar menys energia. Deien que gastaríem menys energia en la mesura que creixés l'eficiència energètica. L'eficiència energètica està creixent i molt. I no estem gastant menys energia, al contrari, cada vegada gastem més. Tot i que les energies renovables aporten cada vegada més energia, cada vegada necessitem més i els combustibles fòssils també creixen. Per tant, aquest canvi no ens serveix. I quin és el problema? El problema és que és l'únic que pot fer el capitalisme: reconduir els seus negocis, però això no ens està servint. Per tant, hi ha una alternativa que és el decreixement. Però el decreixement implica que les polítiques públiques es posin per davant del mercat. Que li treguin al mercat el poder que ara té de dirigir l'economia. I que aquest poder de dirigir l'economia passi als governs, a les polítiques públiques. Les polítiques públiques han de fer, per exemple, un pla per transformar tota l'agricultura, a Catalunya, a Espanya, a Europa. Un pla per reduir dràsticament el consum de carn. Passar a una agricultura més camperola que serveixi per alimentar les poblacions locals. Un pla per canviar el que es produeix. Deixar de produir cotxes, i passar a produir més vagons de tren, més vies de ferrocarril. Iniciar grans fàbriques de reparació i reciclatge. Perquè el reciclatge no ha de ser només de plàstics, cartó... El més important de reciclar són els metalls. Hi ha un reciclatge, però és insuficient. També, canviar les lleis de com es produeixen les coses. Perquè les coses s’haurien de produir amb la idea que es puguin desmuntar i que es puguin reutilitzar per parts. Tot això és posar les polítiques públiques pel damunt del mercat. Però al mercat tot això no li interessa. A les fàbriques automobilístiques i a totes les empreses que hi depenen no els interessa que es deixin de produir cotxes. Per tant, el canvi és tan gran, que no es podrà fer si no hi ha una gran massa crítica de població molt conscienciada i que hi hagi governs disposats a fer tot això. Estem en aquesta dinàmica? No. La veritat és que anem a governs cada vegada més de dretes, d'extrema dreta.