De refugiats a persones sense llar: la complexitat de l’accés a l’habitatge per als sol·licitants de protecció internacional
L’arribada de migrants té, sense cap dubte, un impacte en la Xarxa de sensellarisme a les nostres ciutats. Segons l’Observatori Europeu del Sensellarisme (EOH), a gran part dels països europeus el nombre de persones d’origen migrant ha augmentat, incloent a la categoria de migrant a persones en situació administrativa irregular, sol·licitats de protecció internacional, persones originàries de països membre de las Unió Europea o migrants econòmics. En alguns països com França i Itàlia la meitat de les persones que dormen al carrer o a albergs per a persones sense llar, son migrants
. (1)
Amb l’entrada de l’Aquarius i l’Open Arms a les nostres costes, l’anomenada crisi dels refugiats torna a l’agenda política i mediàtica. Bona part de les persones que han desembarcat procedeixen de països on es violen els Drets Humans sistemàticament, de manera que és molt probable que sol·licitin protecció internacional.
Segons el darrer informe de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) (2) , l’any passat Espanya va rebre 31.120 sol·licituds d’asil, de les quals 595 van assolir l’estatus de refugiat. Un 35% van rebre altres formes de protecció internacional, la meitat que al 2016. Espanya se situa així per sota de la mitjana europea, que dóna algun tipus de protecció internacional al 45% dels demandants. La resta van der denegades, quedant els sol·licitants en situació administrativa irregular.
Malgrat el nombre de sol·licituds pugui semblar elevat, aquest només representa el 4% de totes les que es cursen a Europa. Espanya es troba molt per sota de països com Alemanya , que al 2017 va rebre 222.560 sol·licituds, Itàlia, que en va rebre 128.850 o França que va tenir 98.635.
Les persones sol·licitants de Protecció Internacional a Espanya s’incorporen al sistema d’acollida i integració que preveu la Llei d’Asil, des d’on es garanteixen els serveis que es consideren necessaris per la seva inclusió i integració, tals com l’habitatge, la cobertura de les necessitats bàsiques, l’aprenentatge de l’idioma si és necessari il’ acompanyament. El sistema d’acollida consta de tres fases, amb una durada de 6 mesos cadascuna o 9 mesos si es justifiquen situacions d’especial vulnerabilitat.
La primera fase, anomenada fase d’acollida temporal, comença quan es formalitza la sol·licitud d’asil ja sigui en l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), a les oficines d’estrangeria o en les comissaries de policia autoritzades. En ocasions les esperes per formalitzar la sol·licitud de protecció internacional es poden demorar molt de temps. La mitjana d’espera l’any passat va ser de 5 mesos. Durant aquest temps les persones queden en una situació extremadament vulnerable i acaben sent ateses per entitats i serveis socials que ofereixen solucions d’emergència. Per evitar que les persones sol·licitants acabin dormint cal carrer, aquestes són allotjades a albergs per a persones sense llar.
En el cas de famílies se solen buscar allotjaments d’emergència a pensions o hostals.
Un cop incorporades a la fase d’acollida temporal, els sol·licitants són traslladats als centres o pisos d’acollida que existeixen al territori mentre es resol la seva situació legal. Durant aquest temps les persones disposen d’allotjament, necessitats bàsiques cobertes , acompanyament per l’aprenentatge de l’idioma, formació i seguiment mèdic i psicològic si fos necessari.
Passats 6 mesos de la seva entrada, han d’incorporar-se a la fase d’integració. En aquesta segona fase les persones reben ajuda per pagar 6 mesos de lloguer i la fiança, despeses de menjar i necessitats bàsiques, però han de trobar un pis o habitació de lloguer.
I és just en aquest punt on les persones han de fer front al mercat privat de l’habitatge, que a ciutats com Barcelona és cada cop més salvatge. Als desorbitats preus, els sol·licitants pateixen dificultats afegides relacionades amb les barreres idiomàtiques, el desconeixement del marc legislatiu del mercat immobiliari, les tecnologies de cerca d’habitatge, la manca d’avals o de cartes de recomanació d’antics propietaris i l’absència de nòmines que poder mostrar. Per tots aquests motius les persones queden exposades a les exigències abusives per part d’especuladors, propietaris i agències immobiliàries, així com el rebuig que experimenten sistemàticament pel fet de ser estrangeres i racialitzades.
Les persones que per les raons exposades no accedeixen al mercat de l’habitatge, queden en situació d’exclusió residencial i són acollides pels equipaments per a persones sense llar dels municipis o passen a augmentar el nombre de persones que viuen i pernocten al carrer.
Pel que fa al mercat laboral, ésser estranger, no conèixer bé l’idioma i no poder convalidar els títols acadèmics del país d’origen, porta les persones sol·licitants a feines excloents, temporals, precàries i de baixa qualificació, que porten aquestes persones al que es coneix com poor workers o treballadors pobres que es veuen obligats a viure en albergs per a persones sense llar, infrahabitatge, habitatges ocupats o a qualsevol de les categories d’exclusió residencial definides per ETHOS. (3)
Tant el nombre de denegacions, com les dificultats d’accés a una feina i l’habitatge de les persones amb sol·licituds acceptades, situa a les persones sol·licitants de protecció en una situació d’extrema vulnerabilitat social i de risc de sensellarisme. A ciutats com Berlin s’estima que hi ha unes 6.000 persones dormint diàriament al carrer, la meitat d’elles procedents de trajectòries migratòries complicades. A França i Itàlia s’estima que la meitat de persones sense llar són també d’origen estranger, entre les que es troben a sol·licitants de protecció internacional i sol·licitants amb petició denegada.
Els gestos de solidaritat que la societat mostra cap a les persones que arriben fugint dels seus països són necessaris, però han d’anar acompanyats de la prolongació en el temps del compromís social, polític i institucional
. És el nostre deure no deixar que les persones quedin desprotegides a alta mar, però tampoc quan porten uns mesos a terra.