Maria José, participant del programa Primer la Llar
La solitud és una cosa meravellosa, però quan és en excés realment t'ofusca.
Parlem amb la Maria José, participant del programa Primer la Llar.
María José, parla'ns de tu
Tinc 54 anys i abans havia estat model publicitari. He fet anuncis, curtmetratges i migmetratges. A mi m'agrada tot allò relacionat amb la creativitat. Tinc la part creativa força desenvolupada. Em vénen frases com, per exemple: “la vida és una aventura, viu-la com a tal”. I aquesta me la dic darrerament i m'arriba.
Ens has comentat que escrius poesia, com et sents quan escrius?
Em sento molt bé. Jo de nena deia que seria poeta, que escriuria contes i que seria mestra.
Com era la teva vida abans de passar per una situació de sense llar?
Doncs jo vivia en una casa a Collserola, tenia els meus quatre gossos i dos gats. He arribat a tenir 4 activitats diferents, era hiperactiva. Em dedicava als gossos, tenia el bar musical, feia sanació i feia càstings. Tenia l'agenda plena, però ho gaudia. Era feliç. Vaig estar 12 anys vivint a aquella casa, però vaig acabar vivint al meu bar perquè em van cremar la casa. En quedar-me vivint al local, no tenia ni un cèntim, no cobrava res de cap lloc. Ni ajuts ni similar. Vaig passar gana.
Què va ser el que et va portar a viure al carrer?
Jo vaig acabar al carrer perquè em van deixar el compte a 0. De tenir diners a no tenir ni un cèntim. No en tenia ni per pagar l'habitació.
Què ha estat el més difícil durant aquesta etapa?
El tema econòmic. Fins que no em van concedir la paga, me les he vist i me les he desitjat. Jo he recollit burilles de terra, perquè et sents malament demanant i no vols escoltar comentaris desagradables.
Després em comprava paper de fumar i em feia una cigarreta del tabac que havia recollit. És dur. Tot i així, no considero que l'experiència de vida al carrer hagi estat traumàtica, ho he passat pitjor estant sota un sostre. Quan em van arruïnar el bar, era a casa meva i no tenia calefacció, no tenia llum, no tenia aigua. La qüestió és que el previ a acabar al carrer va ser més dur que el carrer per si mateix.
On havies estat abans d'entrar al programa Primer la Llar?
Doncs en pensions. Vaig estar anys. L'Ajuntament quan em va treure del carrer em va ficar en una pensió. I allà et preparen el menjar, et netegen l'habitació, no has de fer res. Jo tenia apatia, i això no era favorable. O sigui, quan tens una persona durant tant de temps donant-li tot, arriba un moment que aquesta persona s'hi habitua. I després costa sortir-ne.
Quant de temps portes a Primer la Llar?
Vaig entrar concretament el 24 de febrer del 2021. Jo al principi vaig dir que no perquè tenia por de no estar capacitada per a les feines de la casa, perquè em sentia apàtica. I a més, tenia por de no arribar a final de mes.
Has superat l'apatia?
L'apatia que jo sentia, la segueixo tenint ara. Abans em costava dutxar-me, em costava vestir-me, em costava arreglar-me.
Sento que vaig pujant de nivell, però és molt lent, el procés és lent. També vaig passar per una depressió, però no era diagnosticada, era simplement que jo notava que no estava bé. Perquè jo havia tingut coses a la vida i ho havia perdut tot així, sense més ni més, d'un dia per l'altre.
La solitud és un sentiment que t'acompanya?
Sí, però jo volia estar sola. Va ser una decisió, una determinació. Perquè necessitava meditar i per meditar has d'estar sola. La solitud és una cosa meravellosa, però quan és en excés realment t'ofusca. Necessites compartir amb algú. Intento quedar amb la gent perquè em sento molt sola. És una cosa que arrossegueu, no és d'ara. Això sí, amb la meva llibreta m'acompanyo. La meva llibreta és la meva millor amiga.
Quan vas estar al carrer també escrivies?
Sí, però em van perdre les meves llibretes. Vaig escriure poesies molt boniques. Als ocells els anomeno àngels d'amor, els hi dedico poesia.
Actualment, quins suports tens?
Noto que tinc un suport incondicional per part de la meva mare i s'ha bolcat molt. Jo vaig estar durant uns anys sense parlar-me amb la família, vaig tenir problemes amb ella. La qüestió és que els meus pares vénen els diumenges al migdia a dinar. Han fet coses per mi que compensen tot el que va passar al passat.
Què ha suposat per a tu tenir aquest pis?
El pis ha estat una loteria. La veritat és que estic molt agraïda i, a més a més, són encantadors. Tot l'equip que em porta són meravellosos. He tingut molta sort. He conegut gent meravellosa.
Què esperes del futur?
Espero publicar els meus contes, les meves poesies i poder treure'm uns diners que em permetin viure honradament per poder seguir escrivint. A mi escriure em satisfà plenament, m'omple. És terapèutic.
__________________________________________
Pots veure la Maria José recitar el seu poema "Para ti, mujer" en aquest reel d'Instagram