Quan la inclusió perpetua l’exclusió: repensant la lluita contra la pobresa

Aquest estiu he tornat a llegir Homo Sacer. El poder soberano y la nuda vida de Giorgio Agamben. Per l’autor la nuda vida és la vida desposseïda del poder polític i contraposa la nuda vida amb l’existència política, zoé-bíos, a tall d’exclusió inclusiva.

Per a Agamben, la modernitat política i les societats contemporànies estan marcades per la relació entre sobirania i la biopolítica, on el poder no es limita només a la legislació i el control social, sinó que intervé en la vida mateixa. La inclusió i exclusió de les persones en la política i el dret depèn d’aquesta distinció entre vida política i nuda vida.

L’enfocament de l’autor mostra com la política moderna lluny de protegir la vida pot transformar-la en objecte de control i com els éssers humans poden ser reduïts a la seva nuda vida, en certes circumstàncies.

El llibre aprofundeix en aquest concepte i l’analitza en relació amb l’estat d’excepció, tot i que aquí em centro en una reflexió personal, a partir del seu pensament, en el marc del Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa.

El concepte de nuda vida es refereix a una vida reduïda a la seva mínima expressió, una vida que es troba fora de l’àmbit de la política, exclosa de la ciutadania i de les proteccions jurídiques. Com la vida de moltes persones migrades en situació administrativa irregular que es troben als nostres carrers i que no són incloses en la “Llei” ni en l’àmbit del dret, però alhora estan sota el poder absolut de qui governa.

El concepte d’exclusió inclusiva que fa servir Agamben em porta a reflexionar sobre les polítiques actuals que amb l’objectiu d’incloure les persones a la societat, el que provoquen és perpetuar-les en una exclusió permanent. Una exclusió inclusiva, és a dir, que serveix per incloure el que és expulsat. En un joc de paraules es refereix a un sistema social que relaciona el que està dins i està fora, l’alienitat i la intimitat, l’excepció i la norma, la pertinença i l’expulsió.

Giorgio Agamben pren com a referència la bio-política de la que parla M. Focault i és que en la modernitat dels segles XIX i XX la política pren la vida de les persones per fer d’aquesta el seu centre d’atenció i intervenció. És a dir, no es tracta de governar sobre les institucions i les lleis sinó que es tracta de la politització de la vida, de la gestió de les vides de les persones en l’àmbit biològic, social i polític. En paraules de l’autor “la política occidental és des d’un inici una biopolítica i d’aquesta forma fa en va qualsevol intent de fundar les llibertats polítiques en els drets dels ciutadans i ciutadanes”.

Des d’aquest marc teòric em pregunto per com es polititza la vida de les persones que viuen en situació de pobresa i exclusió i especialment les persones migrades i quines són les polítiques amb què s’aborda aquesta qüestió.

La persona que fa un procés migratori fugint de la pobresa, la violència i la mort quan arriba a les nostres ciutats es troba en una situació d’indefensió donat que no és considerada ciutadana, no té drets i és exclosa; però sí que és objecte d’intervenció política. La persona es troba doblement capturada i s’exposa a una violència estructural i social on no se la vol i a la vegada se la controla, se la deté i se la priva de llibertats. Són les vides sacrificables, eliminables políticament a la que es pot donar mort social en el sentit metafòric de la paraula, tal com anomena Agamben.

I les polítiques socials no estan al marge de la política migratòria o altres, ja que reprodueixen el mateix esquema d’exclusió inclusiva o inclusió excloent. Les polítiques actuals decideixen sobre el valor i el disvalor de certes vides i fa d’aquesta decisió el corpus teòric de les seves estratègies d’abordatge i de les seves lleis i marcs reguladors.

Prenent les paraules de l’autor “la separació entre l’humanitari i el fet polític que vivim en l’actualitat és la fase extrema de l’escissió entre els drets de les persones i els drets dels ciutadans”. És a dir, no sempre qui té (o hauria de tenir garantits) drets humans té garantits els drets de ciutadania.

La manca de garantia de drets per a aquestes persones les fa caure directament en la pobresa i exclusió, per tant, ens cal analitzar l’estructura juridicopolítica en què els esdeveniments es donen. Per entendre el context en què viuen part dels nostres veïns i veïnes ens cal indagar sobre els procediments jurídics i els dispositius polítics que fan arribar a privar de drets i prerrogatives a uns éssers humans, fins al punt que qualsevol mena d’acció contra ells i elles no es considera com una vulneració de drets (com per exemple l’internament en CIE, les batudes policials, el fet de deixar-los que visquin al carrer, excloure’ls de l’atenció sanitària, etc.).

Hem d’aprendre a reconèixer la matriu (l’organització social) a partir de totes les seves metamorfosis, tant en les zones d’attente[1] dels nostres aeroports com en certs espais de les nostres ciutats (la no ciutat).  La matriu no apareix sempre de forma explícita o violenta. Es transforma, adopta formes noves, més subtils, més quotidianes. Agamben ens convida a reconèixer aquestes transformacions.

Les polítiques socials que tenen l’objectiu d’abordar i eradicar la pobresa i l’exclusió haurien també de reconèixer “la matriu” amb les que han estat pensades i dissenyades, ja que en una bona part exclouen a qui pretenien incloure, els situen fora de l’ordre normatiu, dels criteris d’accés, dels criteris de temporalitat, dels recursos, de les prestacions... a qui ho necessita fent del seu principal leitmotiv el seu major antileitmotiv.

Avui el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, convé recordar que la pobresa no és només una qüestió de manca de recursos, sinó també el resultat d’una estructura política i social que decideix qui és reconegut com a subjecte de drets i qui queda reduït a la seva nuda vida. Les polítiques públiques, si volen ser realment transformadores, han de qüestionar la matriu que produeix i perpetua l’exclusió, i no limitar-se a gestionar-la.

Cal passar d’una lògica de control i assistència a una lògica de reconeixement i garantia de drets. Això implica revisar els criteris d’accés, les pràctiques institucionals i els marcs legals que, sovint de manera invisible, deixen fora les persones més vulnerables. Només així podrem avançar cap a una societat on ningú sigui expulsat de la ciutadania ni condemnat a una existència precària i invisible.

En definitiva, eradicar la pobresa exigeix una mirada crítica i valenta sobre les nostres pròpies polítiques i institucions, i el compromís de construir una comunitat política que no exclogui, sinó que reconegui i garanteixi la dignitat i els drets de totes les persones.