Salvador Maneu, director

“La nostra opció com a institució és respectar la persona i aplicar el veritable sentit de l’hospitalitat que és acollir-la, acompanyar-la i promoure al màxim el seu progrés personal i social”

Parlem amb el Director de Sant Joan de Déu Serveis Socials, Barcelona sobre l’actual context social i com afecta en l’atenció a persones en situació de sensellar.

 
En l’atenció a persones en situació de sensellar, ¿què és el més important que hem de tenir en compte?
Crec que els projectes d’atenció a persones sensellar, com en qualsevol altre projecte social, sempre s’ha d’atendre la realitat concreta del territori en el que decideixes implantar el projecte. Això sembla lògic, però no sempre es fa. En el cas de persones sensellar a una gran ciutat com Barcelona, o com Madrid, probablement la resposta hagi de ser una, perquè convius amb altres actors, altres entitats, amb altres realitats macro que són enormes i que t’obliguen a adequar bé la teva resposta i que aquesta sigui sostenible en el temps; en canvi, a altres ciutats potser menors, en la que existeix una xarxa d’entitats més dèbil i en el que el teu paper com a entitat és més fort, probablement la resposta hagi de ser una altre. De vegades requereix respostes de l’estil obrir un alberg de primera acollida, en d’altres ocasions és més oportú afrontar la realitat de famílies senceres amb menors que estan en situació molt vulnerable, que poden acabar en una situació de sensellar; i en canvi, en d’altre situacions probablement la resposta més adient sigui complementar la xarxa d’albergs que ja existeix amb projectes més residencials que apostin per la integració a través de pisos pont, pisos de transició, fins a aconseguir la màxima autonomia de la persona.

Aquests pisos pont que comentes pots ser que siguin un dels elements de major innovació en l’actualitat
Els pisos pont els estem fent a Murcia, València, Mallorca, Barcelona, a Lleida… és un projecte interessant, perquè és un recurs de transició que connecta entre un espai clarament protegit com és un alberg, amb l’autonomia plena de la persona; i normalment el pas, la transició per un pis pont, que pot durar mesos, inclús un any d’acompanyament, dota la persona d’una major seguretat. Li ofereix moltes eines i permet una transició tranquil·la cap a l’autonomia màxima de la persona, que és tornar a tenir les regnes de la teva vida.

Se n’ha parlat molt del Programa Primer la Llar com a cas d’èxit per seguir la metodologia housing first (HF). Ens en pots parlar una mica?
La metodologia HF és una metodologia, ara ja internacional, que es posa en pràctica a principis dels anys 90 als Estats Units i que progressivament es va adoptant a Europa, especialment als països nòrdics, i que ve a posar en qüestió la intervenció tradicional que es feia amb les persones sensellar. Fonamentalment el que fa HF és evitar completament el model d’escala de transició, que és el model que habitualment es fa servir als programes socials d’atenció a persones sensellar i el que fa és concebre l’habitatge com un dret humà bàsic i, a partir d’aquest dret humà bàsic, s’adopta tot un procés d’intervenció que passa per reconèixer de veritat la centralitat de la persona; i els professionals de les institucions, en aquest cas de Sant Joan de Déu, adoptem un rol d’acompanyant en que respectem al màxim la voluntat del participant. El participant acaba dissenyant el seu propi futur, evidentment amb el nostre suport, però és ell qui decideix en tot moment fins a on vol arribar en el seu procés de recuperació. Aquest projecte que està funcionant amb notable èxit a diversos països, i també  a Espanya. Es va posar en pràctica fa 4 anys a Barcelona i a Madrid. AI a d’altres ciutats ha començat a entrar amb força.  
Però HF no ho resoldrà tot. No és una metodologia que vingui a substituir tot el que s’està fent amb persones sensellar. És una metodologia més, que degudament adaptada al context social i cultural, pot funcionar de manera adequada. Però, efectivament, és una metodologia que ha provocat alguns canvis sistèmics interessants en l’àmbit de l’acció social d’entitats que treballem amb persones sensellar.

HF s’aplica a programes que segueixen íntegrament aquesta metodologia, però també es pot adaptar a centres que segueixen altres sistemes de treball.
Sí. Jo defenc que HF és una metodologia, no una finalitat en si mateixa. És un mètode, però sobre tot no deixa de ser un instrument al servei de les persones i al servei de les organitzacions i, per tant, com ja s’ha fet a altres països com Finlàndia, el mètode, l’instrument, s’ha adaptat a les necessitats de les persones sensellar d’aquest país. Hem de fer el mateix en un context mediterrani com és el cas espanyol, en el que tindrem que veure fins a quin punt ens convé hibridar metodologies i enriquir aquesta metodologia que neix en un context cultural determinat. De fet, ja estem canviant algunes coses. Estem adoptant el model per tal que al final sigui el més eficaç possible.
El que m’interessa és que el mètode degudament adaptat sigui útil per al propòsit per al que fas servir aquest instrument, que és aconseguir la plena autonomia, la plena recuperació d’una persona que ha passat per una situació de sensellar.

Per aplicar aquest mètode també s’ha hagut de reformar la manera de treballar dels propis treballadors
Sí. El major repte ha estat probablement el canvi cultural que ha provocat en els professionals. Treballadors socials, educadors, integradors socials han estat formats en universitats espanyoles amb un tipus d’intervenció molt concreta que HF qüestiona. No és que hàgim d’abdicar de tot el model que hem estat seguint, però sí és cert que HF ens ha posat contra les cordes i ens ha obligat a ressituar-nos i a replantejar algunes coses que ja fèiem. No només en els programes en que apliquem HF, també en altres programes ha fet la funció de mirall. Ens ha posat davant del mirall i ha revelat algunes contradiccions que teníem als nostres projectes, com per exemple la sobreprotecció de les persones sensellar que, de tant en tant, no sempre, però de tant en tant, ha acabat infantilitzant les persones sensellar; les hem acabat incapacitant socialment, mentre justament la nostra opció com a institució és respectar la persona i aplicar el veritable sentit de l’hospitalitat que és acollir-la, acompanyar-la i promoure al màxim el seu progres personal i social. I això passa per respectar al màxim determinats cicles vitals que tenen les persones en que algunes practiques d’intervenció social justament anaven en la línia contrària.

Pel que dius, HF ha permès un avenç de tota l’entitat.
Ho està suposant. Aquest procés no ha finalitzat, ni molt menys, i, de totes maneres, per no donar la sensació que estem sacralitzant una metodologia, voldria dir que el que hem estat fent fins ara corresponia a una motivació i a un context històric, social i cultural concret i ha funcionat bé. I ha vingut una metodologia nova que ens obliga a ressituar-nos. Però probablement en 1, 2 ó 3 anys, la pròpia innovació social farà que sorgeixin altres metodologies diferents a HF que hauran evolucionat i seran més fidels a aquesta voluntat de seguir la màxima autonomia de la persona.

Actualment en el context social que comentes s’estan produint grans migracions. Moltes de les persones immigrants acaben en situació de sensellar. Com es posiciona l’entitat al respecte?
La pregunta és molt adient i molt rellevant perquè portem una bona estona parlant de persones sensellar i potser el primer que ens hauríem de preguntar és quins rostres, quines realitats socials s’amaguen darrera d’una persona que es troba sensellar; i aquí trobem des d’una persona immigrant, com bé tu em planteges ara, que acaba d’arribar a les nostres ciutats; una persona sol·licitant d’asil; o un sol·licitant d’asil a qui li han denegat ja la sol·licitud i, per tant, passa a ser un immigrant en situació irregular; treballadors pobres; perfils més clàssics, si es poden denominar d’aquesta manera, persones amb una llarga trajectòria de vida al carrer, en fi… ens trobem famílies senceres que han sofert un desnonament… ens trobem amb una infinitat de situacions molt diverses amb un denominador comú: s’han quedat sense una llar des de la qual projectar la seva vida.
Aquest és el fet comú. En el cas dels immigrants i refugiats és claríssim, al final acaben sent persones sensellar. Són persones sensellar que apareixen a les nostres vides per raons diverses, de vegades són raons econòmiques, d’altres, raons polítiques i moltes altres una barreja. En el fons és fugir de la desesperança per buscar un lloc en el que tu creus que tu i la teva família podreu tenir un millor futur que el que teníeu al teu país d’origen. Per aquest motiu, moltes vegades les persones arrisquen la seva vida i decideixen començar de zero a un altre país.

Quin ha de ser el nostre compromís? Jo crec que no hem de quedar-nos immunes ni passius ni impassibles davant d’una realitat que clarament ens interpel·la. Ens està interpel·lant com a societat i ens està interpel·lant com a orde religiosa que té com a eix troncal dels seus principis d’intervenció el valor de l’hospitalitat. I l’hospitalitat justament és acollir, acollir a persones que es troben desvalgudes, que es troben a una situació molt fràgil i clarament els immigrants i les seves famílies i/o refugiats són un d’aquests col·lectius, no només, però sí són un col·lectiu especialment fràgil.

Malgrat els mitjans de comunicació parlen molt d’exclusió residencial, encara ens és aliena aquesta realitat i pensem que no ens pot passar a nosaltres, per què creus que succeeix?
Succeeix probablement perquè seguim explicant i relatant les qüestions socials que estan passant al nostre país en tercera persona del plural i hem d’explicar-les en primera del plural. I quan parlem de desnonament, quan parlem d’atur, d’atur juvenil, quan parlem de problemes d’escolarització, o de problemes d’absentisme escolar, o quan parlem de persones sensellar, hem de posar nom i cognoms a les coses i s’han de portar a la realitat. I quan analitzes què vol dir estar sense llar, té’n adones que darrera d’aquesta paraula hi ha un ventall de possibilitats tan diversa que deixes de pensar que això li pot passar a uns altres i dius “no, compte! que això també em pot succeir a ami”. I descobreixes famílies en que un d’ells ha perdut la feina i deixa de poder pagar el lloguer, descobreixes famílies en que hi ha hagut una ruptura familiar i passen a ser dues famílies monoparentals en una situació molt precària, descobreixes famílies o persones individuals a les que el propietari els puja la renda 300 ó 400 € quan finalitza el contracte i deixen de poder pagar. En fi, descobreixes una sèrie de realitats que connecten amb el teu univers personal. És cert que, si faig referència a persones sensellar com a  persones que estan vivint a un caixer automàtic, és probable que la major part de la classe mitja espanyola això li quedi lluny, i gràcies a Déu que els hi queda lluny. Però quan ho connectes amb realitats que estan més a prop de la teva vivència personal, deixes de considerar aquesta realitat com una realitat aliena i te’n adones que això li està passant a una persona que és veïna teva i comences a posar-li noms i cognoms, comences a posar rostre a realitzats que tu has conegut a la teva vida quotidiana.
Tenim un repte de llenguatge, tenim un repte de comunicació, tenim un repte de sensibilització per explicar molt bé que el que estem explicant no és una cosa que succeeix molt lluny. Està passant a les nostre ciutats, als nostres barris. Està passant a pares i a mares de nens que coneixem, que van a l’escola amb els nostres fills. Per tant, la frontera entre inclusió i exclusió és molt tènue. És molt fràgil. I potser explicant-ho d’aquesta manera és probable que convencem més persones de la importància de polítiques preventives i d’una major inversió en programes socials.