Salut mental i sensellarisme

El sensellarisme és un fenomen complex, multicausal i la seva principal causa és la manca d’habitatge digne, assequible  i adequat; tot i que conflueixen múltiples factors que ens obliguen a analitzar aquest fenomen amb una mirada polièdrica.

Destaquem les següents causes que poden portar a una persona a una situació de sense llar:

• Estructurals (manca d’habitatge públic, precarietat del mercat laboral, llei d’estrangeria...)
• Institucionals (criteris desiguals d’assignació de les meses d’emergències d’habitatge, prestacions públiques insuficients, manca de coordinacions entre departaments i administracions ...)
• Relacionals (manca de xarxa de suport, processos de violència...)
• Personals (malaltia física o mental, addiccions...)

Si ens parem a analitzar les causes personals i, en concret, la relació entre la situació de sense llar i les problemàtiques derivades d’una malaltia mental, en primer lloc, hem de ser curosos en no fer una atribució causa-efecte. El fet de tenir una patologia mental no és causa directa de sensellarisme, si bé, junt amb altres causes podria portar a una persona a una situació d’exclusió residencial. Però també hem de contemplar que una situació d’exclusió residencial té efectes negatius sobre la salut mental de les persones.

A nivell conceptual entenem que els determinants socials[1] tenen una relació directa sobre la salut de les persones i que estar en una situació de carrer, no disposar d’ingressos econòmics o tenir una feina precària, són elements que tenen una relació directa sobre la salut, provoquen malestar psicològic a les persones afectades i fins i tot poden ser desencadenants o agreujants d’una patologia mental. La salut i la malaltia tenen una dimensió social que no podem obviar.

Segons dades de la Generalitat[2] en relació a l’any anterior s’ha registrat, al 2021, a tot Catalunya un increment del 127% de casos de trastorn d’ansietat, un 33% de depressió i altres trastorns mentals, i un 195% de casos de suïcidi en població adulta.

Segons dades de l’estudi de la Fundació Eguia-Careaga[3] (2016), la prevalença de malalties mentals se situa en un 15,8% en la població sense llar.

En l’estudi de J. Uribe i S. Alonso (2010) Personas en situación de sin hogar en Barcelona: Perfiles, estado de salud y atención sanitaria[4], podem veure dades en funció d’edat i gènere; els autors exposen que el 49,4% d’homes entre 41 i 50 anys en situació de sense llar van afirmar tenir un trastorn mental, seguit del 44,6% en homes entre 31 i 40,  el 41,6% en homes entre 51 i 60, el 30% en homes majors de 60 anys i el 27,4% en homes entre 18 i 30 anys. En el cas de les dones és el 73% entre 31 i 40 anys (30 punts percentuals més que en els homes), el 53,8% en dones més grans de 61 anys i el 43%  i 42,8% en dones entre 51 i 60 i 41 i 50, respectivament.

Si prenem les dades del període de gener a setembre de 2021, de les 444 persones ateses als serveis residencials de Sant Joan de Déu serveis socials Barcelona, podem constatar que el 46 % de les persones ateses[5] als centres residencials d’inclusió (CRI’s) i als programes d’habitatges individuals i compartit tenen una problemàtica detectada de salut mental i d’aquestes el 70% tenen un diagnòstic de trastorn mental. El serveis residencials amb major incidència són La Llavor[6] (centre de dones) on es troba que el 47% de les dones tenen problemàtica derivada de salut mental, principalment com a conseqüència de situacions de violència masclista i de processos migratoris complexos; I els programes de Housing First[7] on el 70% de les persones ateses tenen afectació en la seva salut mental.

Font pròpia. Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona. Dades Gener-setembre 2021

Amb aquestes dades podem copsar com la salut mental és una dimensió per la que cal vetllar i de la que cal tenir cura en les persones en situació de sensellar. En primer lloc, és prioritària la prevenció perquè, com hem esmentat, les causes estructurals i institucionals són generadores d’exclusió, de patiment psicològic i provoquen afectació en la salut mental. En segon lloc, cal tenir una mirada especial a les persones que en situació de sensellarisme tenen problemàtica derivada de salut mental, en aquestes situacions cal fer canvis i reforçar el sistema d’atenció sanitària per tal que s’adapti a la situació de la persona. Difícilment quan una persona viu al carrer o en situació d’exclusió residencial podrà tenir cura de la salut física o mental, tenir adherència als tractaments, mantenir les visites mèdiques o els hàbits de cura adequats. Els factors estressants existents quan es viu en situació d’exclusió residencial, afecten directament a la salut mental, quan més extrema és la situació d’exclusió i segons els factors protectors o de risc de cada persona, ens trobem que el patiment aflora i pot derivar o agreujar una patologia mental. I en tercer lloc, cal continuar fent sensibilització per trencar els estereotips i estigma que sobrevolen sobre les persones sensellar i posar de manifest que viure al carrer o en habitatge insegur o inadequat afecta a la salut mental de les persones així com redueix la seva esperança de vida.

En conclusió, cal redefinir l’abordatge que es realitza sobre la salut mental de les persones sense llar des de la ètica de la cura, cal realitzar un seguiment de la salut mental en l’entorn on viu la persona, cal que els professionals tinguin en consideració les seves circumstàncies personals i socials i, és del tot imprescindible, que el sistema sanitari i social estiguin coordinats per poder abordar la situació de la persona de forma holística, des del treball en xarxa amb tots els agents i incidint sobre totes les causes del sensellarisme.

Aquest article ha estat publicat al diari social.cat a data 01/02/2022